Mirades mogudes

Quan ens posem la roba, durant una estona relativament breu som conscients de la sensació de la roba en contacte amb la pell. Però, a no ser que alguna peça estigui mal posada i faci nosa, de seguida ens n’oblidem. Una cosa semblant ens passa amb els sorolls. La remor de fons del bar, el soroll del ventilador de l’ordinador, la fressa del carrer, a no ser que siguin particularment alts o empipadors passen a ser ignorats per nosaltres. Amb les olors tres quarts del mateix. Tret de les flaires especialment pudents ens acomodem de seguida a les aromes o les olors que ens envolten.

El que passa és que el sistema nerviós el tenim molt ben preparat per detectar alteracions, canvis, irregularitats. Qualsevol cosa que sigui diferent posa en marxa grups de neurones que reclamen la nostra atenció. Ser conscients de la monotonia resulta un malbaratament d’activitat neuronal. D’aquesta manera, el cervell s’ocupa de coses potencialment interessants o perilloses, i ignora la normalitat.

Doncs encara que no en siguem conscients, amb la vista passa exactament el mateix. El que veiem millor són les alteracions en el camp visual. Això es veu clar quan mirem un paisatge immòbil i sobtadament percebem algun moviment. Hi ha com una descàrrega en la nostra atenció que es focalitza immediatament en allò que trenca la imatge estàtica.

Aquest és un sistema extremadament útil per animals caçadors, ja que no cal estar pendent de tot el que cobreix el camp visual. Sóls cal esperar que es trenqui la quietud com per ser-ne plenament conscients i poder dedicar-hi tota l’atenció. I això en una cosa que saben molt bé les preses, moltes de les quals resten immòbils quan s’ensumen que hi ha depredadors a prop. Saben que en el moment que es moguin seran detectats i començarà la carrera per salvar la vida.

De nou, el mecanisme que funciona a la retina és el d’adaptació. Les cèl·lules de la retina envien senyals al cervell quan mirem. Però si l’estímul que reben no es modifica, aquest senyal va fent-se més i més feble, fins arribar a desaparèixer. Igual que la sensació del tacte.

Això sembla una mica exagerat, perquè les imatges que anem veient al llarg del dia no van desapareixent de la nostra consciencia encara que siguin estàtiques. Però el cas és que, encara que no en siguem conscients, la imatge que veiem sempre està en moviment. Si el paisatge no es mou, ho fan els nostres ulls. I ho fan constantment.

En realitat l’ull no para quiet per dos motius. El primer és que no veiem igual per tot arreu. Al centre de la retina és on la imatge es forma amb major detall i precisió. Simplement el que passa és que al centre de la retina hi tenim més cèl·lules sensibles a la llum. Si ens fixem, quan llegim detectem clarament un parell de lletres, la resta de lletres que composen la paraula les intuïm, però si ens hi fixem, perdem de vista la lletra original. I la resta del text és allà, el veiem, però no podem llegir-lo a no ser que desplacem la vista. Per això, l’ull va fent un moviment constant, per tal d'anar “escombrant“ la imatge de manera que la zona més sensible de la retina passi per tot arreu.

Aquesta mena de moviments es diuen sacàdics, i duren entre 20 i 200 mil·lèsimes de segon. Hàbilment, el cervell ignora les imatges que es generen mentre l’ull es mou, de manera que tenim la percepció d’una foto estàtica. Però n’hi ha prou de mirar atentament els ulls d’algú per percebre els moviments sacàdics. Alhora, ell podrà veure els nostres, però cap dels dos n’és conscient dels propis.

I després hi ha un altre moviment afegit, els microsacàdics. Són uns molt més petits que fa l’ull per evitar el que deia al principi, que les cèl·lules de la retina s’acostumin a la imatge i deixin d’enviar estímuls nerviosos al cervell. Una microvibració que fan una vegada per segon per tal de generar algun canvi en els receptors de la retina i que no deixin d’enviar senyals. Aquests moviments ja són molt més petits i imperceptibles a simple vista.

De manera que mentre estem simplement mirant, el nostre ull està fent molta feina. Fins i tot quan badem amb la mirada perduda, hi ha molta més activitat de la que ens sembla. I sort que no ens n’adonem, perquè en cas contrari, el simple fet de mirar seria molt cansat!