On tenim el centre?

Hi ha llocs dels que hem sentit a parlar, i dels que en tenim una idea aproximada, però que no està tant clar com situar-los en un indret exacte. I de vegades l’exactitud és important. Doncs un d’aquests llocs és el que anomenem el “Centre de la Terra”. Si, el de la fantàstica novel·la de Jules Verne.

El problema apareix quan es tracta de definir on està situat exactament aquest punt. I exactament vol dir amb una precisió de mil·límetres. Penseu que és irrellevant? Que no cal filar tant prim? Doncs si que cal. Per exemple, ara es parla molt que amb l’escalfament global el nivell del mar pot pujar uns quants mil·límetres per any. Però pujar respecte a on? A la línia de la costa? De quina costa? Per culpa del moviment de les plaques terrestres, les costes també es mouen unes respecte de les altres. Moviments quasi imperceptibles, però si volem quantificar si el nivell del mar augmenta uns pocs mil·límetres, aquests detalls són molt importants.

Per tant, el que es fa és mesurar el nivell del mar respecte del centre de la Terra. Cosa que d’entrada simplement ens canvia uns problemes per uns altres.

I el primer problema va ser definir que considerem el centre de la Terra. Hi ha dues possibilitats. La primera és tenir en consideració el centre de masses de la Terra sòlida, més l’aigua, els casquets polars, l’atmosfera i vaja! tot el planeta. Sembla raonable, però resulta molt complex, perquè les masses d’aigua es desplacen, els gels polars es fonen a l’estiu i augmenten a l’hivern, els corrents d’aire afecten al global... De manera que resulta més pràctic mesurar el centre de masses de la part sòlida del planeta.

Però seguim amb dificultats. La primera és que la Terra no és una esfera perfecta. I a sobre, els moviments de les plaques tectòniques segueix afectant al centre de masses. Quan s’han fet estimacions es trobaven que hi havia diferències segons el sistema emprat per mesurar. Però fa uns mesos, un investigador de la NASA va decidir fer servir una combinació de quatre sistemes diferents per mesurar on dimonis es trobava exactament aquest centre de masses. Per això va fer servir el LAGEOS, que és una xarxa de satèl·lits de posició d’alta precisió, un grup d’estacions emissores de rajos làser que contacta amb altres satèl·lits estacionaris, una xarxa de radiotelescopis que situa la Terra respecte d'objectes de l’espai profund (els quasars) i, finalment, el DORIS, una altra xarxa de satèl·lits francesos. Amb tot això se'n va sortir, amb una precisió de menys d’un mil·límetre.

La gràcia és que el centre de la Terra és un indret que es va desplaçant. Per causa dels volcans, els moviments de les plaques i altres fenòmens interns, el punt central de massa del planeta es mou una mica més d’un mil·límetre cada any.

De manera que ara ja si que podrem dir si realment el nivell del mar augmenta i precisar exactament quants mil·límetres ho fa. La llàstima és que aquell indret imaginat per en Jules Verne ja no és una amplia zona amb mars interiors i animals prehistòrics. Ara es troba reduïda a un punt quasi matemàtic.

És lògic que sigui així, i haver-ho determinat és una proesa tecnològica, però potser li fa perdre una mica d’encant.