Any Polar Internacional

Es busquen homes per a un viatge perillós. Sou baix. Fred extrem. Llargs mesos de completa foscor. Perill constant. No s’assegura retorn amb vida. Honor i reconeixement en cas d’èxit.

Diuen que aquest anunci va aparèixer als diaris anglesos al 1914. Qui el va posar era l’Ernest Shackleton, quan preparava la que va ser segurament l’expedició antàrtica més famosa de tots els temps. Altres van ser més importants, més èpiques o més cruels, però en Shackleton va portar un fotògraf brillant que va immortalitzar el viatge i per això ara podem sentir el patiment d’aquells homes atrapats durant anys al gel. Podem veure com l’Endurance és esclafat per la pressió del gel i s’enfonsa. I podem contemplar incrèduls la petita barca en la que van salpar en direcció a la salvació, o a la mort si no s’orientaven amb precisió.

Aquella expedició és el paradigma del que passava al principi de l’exploració dels pols, uns dels indrets més hostils a la vida en el nostre planeta. Però per molts científics de seguida va ser evident que, per comprendre el que passava a l’atmosfera, per esbrinar per quin motiu les masses d’aire es movien de la manera que ho feien, perquè les temperatures oscil·laven de maneres determinades o per quin motiu unes zones dels oceans eren més riques en pesca que altres, calia comprendre el que passava als pols.

I això volia anar i obtenir mesures al mateix Àrtic o Antàrtida.

De manera que, en moltes expedicions, s’ajuntaven diversos interessos. Comercials, per trobar zones riques en recursos naturals, estratègiques, per disposar de mapes per on es podien moure flotes en temps de guerra, polítiques, pel prestigi que aconseguien els països que enviaven aquestes expedicions, i, finalment científiques, per potenciar el coneixement que teníem del nostre planeta.

Però al segle XIX, en Karl Weyprecht, co-comandant d’una expedició austro-hongaresa es va adonar que amb expedicions individuals no s’aconseguia gran cosa. Era com prendre la temperatura de París un dia determinat i considerar que allò era representatiu de la temperatura anual de tota Europa. En Weyprecht va dir que malgrat els grans esforços i sacrificis que feien en les expedicions individuals, tot allò “... únicament ens ofereix una idea dels extrems efectes de les forces de la natura a les regions àrtiques, però restem completament en la foscor pel que fa a les seves causes.”

El que calia eren moltes mesures i al llarg de molt temps. Per això es va proposar de fer un treball conjunt per part de diferents nacions. Cada una enviaria una expedició, que s’hi estaria un any i al final es posarien en comú totes les dades. Allò va ser l’origen del primer “Any polar internacional” que es va fer entre 1881 i 1884.

Van participar dotze nacions i malgrat que les dades obtingudes van ser molt limitades, de cop es van poder començar a establir mapes de temperatures, de pressió i d’humitat àrtiques. Ja no eren valors puntuals sinó que es podia comprendre una mica la dinàmica dels fenòmens atmosfèrics polars.

L’experiència es va repetir cinquanta anys després, entre els anys 1932-1933. El segon any polar internacional va aplegar quaranta països i va obtenir moltes més dades. La tecnologia havia millorat molt i la meteorologia amb ella. En aquell any es van començar a instal·lar estacions permanents.

El tercer any polar va fer-se vint-i-cinc anys després, al 1957-1958. De fet va ser conjunt amb l’any geofísic internacional que es va dedicar a mirar de comprovar la nova teoria de la “tectònica de plaques”. Ara això ja ho estudiem a l’escola, però es va acceptar en bona part gràcies als esforços d’aquell treball conjunt de científics de seixanta un països. A rel d’aquell any polar es va redactar el “Tractat Antàrtic”, que va proclamar l’Antàrtida com “territori internacional” destinat a la pau i la ciència (encara que ja veureu com quan el petroli falti intentaran saltar-se'l)

I aquest 2008, cent vint-i-cinc anys després de la primera crida, està tenint lloc el quart any polar internacional, que entre moltes coses estarà enfocat, és clar, a estudiar els canvis que està experimentant l’atmosfera de la Terra.

Ara les convocatòries ja no són com l’anunci d’en Shackleton, però no deixa de ser dur, i alhora apassionant, continuar la feina d’exploració i d’estudi que la humanitat està fent des de fa ja més d’un segle en aquells territoris mítics. A sobre, i excepcionalment es fa en un marc de cooperació internacional. De vegades passen aquestes coses que conviden a mantenir un cert optimisme sobre l'espècie humana.