Fil·loxera

El nord d’Europa és terra de cervesa, però aquí, a la mediterrània, el vi ha sigut la beguda per excel·lència al llarg de la història. Tota una cultura, una manera de viure s’ha generat al voltant del vi, del raïm i de les vinyes. Però va bé recordar que els vins i els caves que coneixem ara són els hereus d’una crisi global que va passar fa un segle i mig.

Quan parlem de l’impacte de la globalització normalment es fa referència a trasllats d’empreses allà on la mà d’obra és més barata. També notem la globalització en l’aparició de noves malalties vingudes de països llunyans a través de turistes que s’infecten i que en poques hores retornen al lloc d’origen junt amb un microbi indesitjat. Finalment, que una crisi econòmica asiàtica o americana faci trontollar l’economia de casa nostra també ens recorda que no vivim aïllats sinó que tot està interconnectat.

Però els efectes de la globalització ja s’han viscut en altres èpoques, i molts d’ells amb notables impactes econòmics. I un de ben clar va ser la plaga de la fil·loxera.

La fil·loxera (Dactylosphaera vitifoliae) és un petit insecte que viu paràsit dels ceps. S’alimenta de la seva saba, s’instal·la a les fulles o a les arrels i finalment li causa la mort. Abans, però, dóna lloc a nous insectes que parasitaran els ceps veïns, estenent la plaga de manera imparable.

L’animalet té un cicle biològic una mica complicat, amb generacions que es reprodueixen sexualment i altres en que les femelles ho fan per partenogènesi. També poden tenir dos camins en sortir de l’ou. Poden anar a les fulles o bé dirigir-se a les arrels. Tot això va complicar durant un temps la identificació correcta del paràsit. I fins i tot van haver un temps en que es pensaven que mascles i femelles eren dos espècies d’insectes diferents.

La clau és que la fil·loxera és un insecte d’origen americà, de l’oest dels Estats Units. I molts especialistes europeus no el coneixien gens. Com acostuma a passar en les relacions entre hoste i paràsit, els ceps americans han desenvolupat mecanismes de resistència a l’insecte, de manera que es veuen afectats molt menys per la infecció. S’han fet escales de resistència de diferents espècies de ceps que van des del 20 (resistència màxima dels ceps americans) fins al 0 (vulnerabilitat total pels ceps europeus)

No és estrany. Les plantes europees no havien tingut cap pressió selectiva per evolucionar i crear resistència enfront un paràsit que no existia a Europa.

Però amb la globalització del segle XVIII, alguns agricultors francesos van importar ceps americans per mirar de tenir nous tipus de raïm, per ampliar les col·leccions que tenien i alguns altres per buscar ceps resistents a l’Oídium, un fong que infectava algunes vinyes.

El cas és que amb les noves plantes van viatjar els ous de les fil·loxeres, que van arribar a una mena de paradís per aquests insectes. Milers de quilòmetres quadrats de vinyes que no oposaven cap resistència a la infecció, cap depredador natural i un clima apropiat. Que més podien demanar? De seguida van començar a créixer, proliferar i esdevenir una plaga que va anihilar les vinyes, primer de França i després de la resta d’Europa.

Allò va ser una catàstrofe econòmica per una pagesia que depenia ja quasi exclusivament de dos o tres conreus. El blat, els fruits secs i sobretot les vinyes. Al final, la solució va ser fer empelts amb les vinyes americanes, resistents a la fil·loxera i oblidar-se dels ceps originaris d’Europa. Per això ara pràcticament tot el vi es fa a partir de ceps americans que s’empelten després amb les varietats autòctones. El macabeu, el xarel·lo i el perellada són els més coneguts, però n’hi ha moltes més.

Però la fil·loxera no es va deturar aquí, els nous medis de transport i el comerç internacional van oferir tot un món per colonitzar a aquells petits insectes. I naturalment no ho van desaprofitar.

Llegir sobre la història de la plaga de la fil·loxera resulta molt i molt instructiu i sobretot dóna molt que pensar. Però això potser que ho deixem per demà.