divendres, de gener 04, 2008

Jo hi vaig ser allà.

La majoria de nosaltres, quan mirem enrera per fer repàs de les coses que ens ha tocat viure, trobem uns quants fets que van ser importants no únicament per nosaltres sinó a nivell històric. És l’origen d’una frase que quan es deixa anar confereix una certa autoritat a qui la pronuncia: “Jo hi vaig ser allà”.

Això és un fet comú de totes les generacions, encara que cada persona seleccioni a la seva manera el que és un fet històric i com el va afectar. Molta gent recorda amb emoció la manifestació de l’estatut de l’any 1977. A altres sel’s il·lumina la cara en parlar de la final de la copa d’Europa de Wembley. També serveix un concert únic, uns Jocs Olímpics o la caiguda del mur de Berlín. Cal dir que de vegades són fets luctuosos en que el “jo hi vaig ser allà” es diu amb tristor i no se’n vol parlar. Això ho sabem els que vam tenir avis que van viure la guerra civil. Però en general la frase es guarda per fets que recordem amb particular afecte.

Doncs mentre em mirava unes tables d’un article sobre el canvi climàtic m’he adonat que aviat podré dir aquesta frase i que tindrà un regust agredolç. De cop m’he adonat que la propera generació no sabrà el que és una gelera als Pirineus. No podran veure aquelles magnífiques llenques de gel regalimant per l’Aneto, el Mont Perdut o els Biciberris. No sabran el que se sent en acostar-se a una esquerda ni com de complicat pot ser saltar una rimaia. I tampoc podran sentir-se aclaparats pel soroll tronador de la caiguda dels seracs.

Aviat arribarà un dia en que la generació que ara està naixent seguirà tenint a l’abast unes muntanyes bellíssimes, a la mida justa per enfrontar-s’hi sense passar els límits ni haver de tenir un físic extraordinari, però que estaran marcades pel color gris de la pedra en lloc de les clapes blanques del gel. I aleshores, quan mirin les fotos de com havien sigut aquelles geleres, els podré dir que “jo hi vaig ser allà”.

Però això no es podrà aturar. Al 1982 hi havia 608 hectàrees de gelera en total. L’any 2001 en quedaven únicament 290. I en número de geleres hem passat de 36 a 19. I és que les geleres pirinenques són com una espècie en extinció.

Aquí cal vigilar. No tot és culpa de l’escalfament global. Les geleres del Pirineu estan retrocedint des del final del que es coneix com la “Petita Edat de Gel”. Un període particularment fred que va començar al segle XV i va durar fins mitjans del segle XVIII. Per fer-nos una idea de com era el clima aleshores n’hi ha prou de dir que l’Ebre va arribar a gelar-se en unes quantes ocasions. I al 1788 va estar congelat durant 15 dies.

Si l’Ebre es gelava, podem imaginar com estarien les geleres al Pirineu.

Allò ja va passar, tot i que la baixada mitjana a l’hemisferi nord va ser únicament d’un grau centígrad, i des del segle XIX la temperatura global té tendència a pujar. Per tant, si no hi hagués canvis, la desaparició de les geleres hauria de ser un fenomen natural. El que passa és que hauríem pogut gaudir-ne durant uns quants segles més sinó fos per l’activitat humana que ha desencadenat la gran acceleració en l’escalfament global.

Poca cosa podem fer-hi. Geleres petites i a relativament poca altura com les dels Pirineus han de ser les primeres a desaparèixer. Després vindran, ja estan fent-ho, les dels Alps i la resta.

L’únic que puc fer és aprofitar que encara en queden algunes restes i portar les meves filles perquè les pugin veure, trepitjar, sentir, ara que encara hi ha temps. Així almenys algun dia també podran dir que “elles hi van ser” a una gelera del Pirineu.

11 comentaris :

Joana ha dit...

Llei de vida...
Si tots pensem en on i quan hi hem estat, segur que ens omplim d'emocions.
Bon any i un petó

Dan ha dit...

joana. I encra més si saps que aquell lloc desapareixerà per sempre...
Bon any, guapa!

èlsinor ha dit...

Vaja, doncs també m'hi hauré d'afanyar, jo...

Alasanid ha dit...

Encara sóc força petit i ja puc dir més d'una vegada el Jo hi vaig ser.
Pel tema de les geleres veig que cada cop queda menys superfície... Espero arribar a veure'n alguna.

pol ha dit...

jo tinc entès que una de les grans amenaces del canvi climàtic és el trencament d'una corrent oceànic important que va de la índia a islàndia i que tan bon punt aquest corrent es trenqui, aleshores a frança hi haurà el clima de montreal... Si algú m'ho pot corroborar.

Si és així, de calor no en tindrem pas. Més aviat tot el contrari. Ja patirem ja...

Dan ha dit...

èlsinor. Doncs ja trigues, que després no hi haurà manera.

alasanid. Fàcil. Ves al Pirineu un cap de setmana, camina unes hores muntanya amunt i preparat per veure uns dels paisatges mes fabulosos que hi ha. Si t'agrada la natura, val la pena!

pol. Cert. Mira aquí
http://centpeus.blogspot.com/2005/12/la-gran-cinta.html

Carquinyol ha dit...

Em temo que jo sóc més aviat d'aquells de "jo no hi vaig ser allà"... :(

respecte les geleres, una pena, és com tu dius, potser ja estaven condemnades, però nosaltres som culpables de l'acceleració... però no passa res, continuem vivint com si el planeta fos infinit, ara només caldrà veure a que li toca desaparèixer ara...

rosa ha dit...

hi estic totalment d'acord, a viure que són 4 dies i dos son festa

semmelweis ha dit...

Queden meravelles. Sempre n'hi ha hagut i n'hi haurà de noves. Abans, com que era més complicada la mobilització, moltes d'aquelles les disfrutava ben poca gent, ara són a l'abast de molts més ja que és més fàcil accedir-hi. I en sortiran de noves. Nosaltres no hem pogut disfrutar les que devia haver-hi hagut i que han desaparegut. No ens hem d'entristir per no haver-les conegut i gaudir de les que ara podem. Cal viure al dia. Demà ja veurem. Segur que es podrà anar amb facilitat al cim de l'Everest, a l'estratosfera i al fons del mar i podrem veure el calamar gegant que devia veure l'Spielberg... i noves meravelles. Tot és relatiu...
Bona retrobada i bon any!

annatarambana ha dit...

No hi ha marxa enrere. Només quedaran tarteres plenes de la brutícia dels excursionistes. Perquè no tothom pot dir "vaig ser allà" amb la mateixa dignitat i humilitat!

Dan ha dit...

Carquinyol. Doncs això, encara hi ets a temps, però per poc temps.

rosa: Carpe diem!

semmelweis. Sempre hi haurà meravelles Però quan es tornen accessibles, de seguida es malmeten. Es una llàstima. Pujar l'everest comença a ser assequible i el coll sud de l'everest hja es un dels indrets mes bruts del planeta!

annatarambana. Cert. Els humans som una petita plaga per allà on passem.