El misteri d'Europa

En ocasions l’atzar fa jugades divertides i una d’aquestes és el fet que si algun dia trobem vida extraterrestre, el més probable és que sigui a Europa. Precisament a Europa és donen les condicions necessàries perquè aquesta cosa que anomenem vida floreixi d’una manera potser semblant a la que coneixem.

Si aquesta afirmació us sorprèn és senyal que no sou gaire aficionats a l’astronomia. La resta hauran entès de seguida que no parlo del nostre vell continent sinó d’Europa, el segon satèl·lit de Júpiter.

El nom d’Europa no el van posar per complicar-nos la vida. El que els astrònoms van fer va ser batejar els quatre satèl·lits de Júpiter amb el nom d'alguns amants de Zeus, l’equivalent grec de Júpiter i un pendó de cuidado. En realitat, més que seduccions el que fet el deu eren simples violacions, però a l’època dels grecs antics els deus ja se sap que eren molt passats de voltes. Els noms triats per batejar els satèl·lits van ser tres nimfes (Calixte, Ió i Europa) i un jovenet (Ganimedes).

I a mida que les sondes espacials anaven cartografiant les llunes es va anar fent evident que Europa tenia un grapat de característiques molt interessants. En primer lloc hi ha el que es considera la clau de la vida tal com la coneixem: aigua. De fet, Europa és un món d’aigua. La seva superfície està completament coberta de gel, i les dades indiquen que el gruix de la capa d’aigua és d'un centenar de quilòmetres.

La part exterior està completament gelada, però no és una superfície llisa i uniforme. Les imatges mostren moltes línies i taques que semblen correspondre a esquerdes que s’han format i després s’han tornat a gelar. Això fa pensar que sota el gel hi ha un oceà d’aigua líquida.

El més interessant és que fa pocs anys, quan va arribar la sonda Galileu, va prendre una sèrie de mesures que indicaven que sota el gel hi ha un material conductor. I això suggereix molt i molt un oceà salat. Independent de quines sals tingui, enlloc del sistema solar hi ha una cosa tant semblant als nostres mars.

També hi ha una mica d’oxigen. Les radiacions solars fan que part del gel de la superfície s’evapori i la molècula d’aigua es trenqui donant oxigen i hidrogen. L’hidrogen és molt volàtil i escapa de l’atmosfera, però l’oxigen pesa més i s’hi queda.

I finalment, l’existència d’aigua líquida ja indica que la temperatura no és glacial com es podria pensar en un indret tant allunyat del Sol. El que passa és que la presencia d’un planeta tant monstruosament gegant com Júpiter crea unes marees immenses. El gel, i de fet tota la superfície del planeta es va deformant periòdicament degut a la força gravitatòria de Júpiter. Això genera unes forces de fregament que finalment escapen en forma de calor, de manera que hi ha una producció de calor, provinent de l’interior del planeta prou gran com per mantenir temperatures que, per què no? poden permetre la vida.

I aleshores resulta impossible no pensar en les fonts termals del fons dels nostres oceans. Indrets allunyats de la superfície on, malgrat tot, s’han desenvolupat comunitats complexes amb organismes de tota mena i xarxes ecològiques fascinants. Qui sap si sota la superfície gelada d’Europa no estan passant fenòmens semblants.

Per si de cas, els astrònoms estan tenint algunes precaucions. La sonda Galileu, en acabar la seva missió al voltant de Júpiter es podia deixar abandonada a la seva sort sense problemes. Però hi havia el risc que acabés per caure a Europa, i si no estava perfectament esterilitzada (que no ho estava) podria haver portat microorganismes terrestres a Europa. Allò seria una contaminació que podia destruir la vida Europea o si algun dia en trobem, fer impossible saber si era originaria o deguda a la contaminació.

Per tant, l’últim que van fer amb la pobra Galileu va ser fer que s’estavellés contra el planeta pare, Júpiter. D’aquesta manera, si hi ha alguna cosa interessant a Europa, encara tenim oportunitat de saber-ho.

Fora una llàstima que el primer que féssim amb la vida extraterrestre fos... contaminar-la i acabar amb ella!