dimecres, de gener 02, 2008

Calendaris passats i futurs

Comencem un nou any amb tota la parafernalia reservada per les grans ocasions. Festa, cava, rituals per portar sort… El 31 de desembre tanquem un cicle i en comencem un de nou a partir de les dotze campanades. Això, sempre que seguim el nostre calendari, perquè els xinesos, els jueus, els musulmans i altres cultures tenen cada una el seu calendari amb el seu particular dia marcat amb una "X" per tancar un cicle i obrir-ne un de nou.

Per això fa gràcia recordar les diferències amb altres calendaris. El calendari musulmà comença a partir del nostre any 622, el jueu ho fa el -3760, el xinès el -2697 o el japonès el -660. Per tant, si volem viatjar en el temps, en tenim prou en canviar de calendari.

Semblaria que per saber a quin any estem en cada cas n’hi ha prou amb sumar o restar els anys de diferència, però el tema dels calendaris i la mesura del temps és subtil i enganyós. Hi ha calendaris solars, calendaris lunars i altres que combinen els dos, de manera que els càlculs resulten una mica més complexos.

El principal problema és que els moviments que fa la Terra no s’adapten a les nostres demandes de precisió, i el dia no dura exactament 24 hores, ni l’any dura exactament 365 dies. I aquestes petites diferències es van acumulant i a la llarga requereixen mecanismes de correcció. Un any de traspàs amb un dia més cada de tant en tant, o mesos afegits o reordenacions varies. Cada cultura ha trobat la seva manera particular d’ordenar el pas del temps.

Per això hi ha calendaris aparentment senzills, com el calendari kikuiu, amb l’any repartit en dos períodes i en dotze mesos de 30 dies. Però també altres extremadament complexos, com els dels maies, amb diferents sistemes per mesurar el temps que es combinaven en cicles de molts anys que permetien predir fins i tot la fi del món.

Però potser tots aquests problemes es quedaran aviat en simples anècdotes. Potser un dia no massa llunyà arribarem a colonitzar Mart. Siguem optimistes i imaginem que ho aconseguim abans d’engegar a fer punyetes el nostre propi planeta. El problema serà triar un calendari per Mart. Com contaran el pas del temps els colons arians? Perquè a Mart un dia (que a la NASA l'anomenen "sol") dura aproximadament 24 hores i 37 minuts. No és gaire diferent de la Terra, però el cas és que és diferent. I no diguem l’any, que dura 687 dies. I amb això ja veiem una complicació. Perquè ara he d’especificar: Dies terrestres o dies marcians?

Doncs dies terrestres. Un habitant de Mart veurà sortir el Sol 668 vegades. I a l’igual que en la terra, tampoc és exacte, de manera que també caldrà pensar en anys marcians bixests.

El que caldrà decidir és com organitzar-ho. Amb el dia pot ser fàcil ja que s’assembla prou al nostre. Però dividir-lo en 24 hores deixa mitja horeta suelta cada dia. Podem fer hores de 61 minuts i una mica més? Al menys tindria la virtut de seguir els costums terrestres, i el 24 es pot dividir en moltes fraccions. I, posats a fer, no té massa sentit començar les setmanes el dilluns, que és el "dia de la Lluna". El més raonable fora que la setmana comencés en dimarts ja que és el "dia de Mart", encara que no crec que els anglosaxons captin el detall.

Però el problema seran els anys. Potser un any marcià de 24 mesos? O millor amb 12 mesos de 60 dies? I, a partir de quin moment es comença a contar? Quan arribi el primer humà? O quan arribi el primer colonitzador per quedar-s’hi? Coneixent als humans i la passió que mouen els símbols segur que serà un problema polític important.

En tot cas, el que és clar és que els encarregats de les comunicacions hauran de tenir molts rellotges i molts calendaris per saber en quin moment es troba cada indret del sistema solar.

I si algun dia colonitzem els satèl·lits de Júpiter ja no vull pensar com ho faran. Que es deu considerar un dia o un any en un satèl·lit?

10 comentaris :

Joan ha dit...

Anava a dir bon any nou a tothom però després de llegir els comentaris d'en Dan no goso ni dir bon dia perquè tot és tant relatiu! He pensat que el que si puc fer és desitjar-vos salut i sort duradera per a tots!

Llum ha dit...

L'any dura 364 dies? :-P

M'ha agradat això del calendari kikuiu :-) Però m'ha agradat més el calendari maia (bé, a mi no tant com a algú altre).

Pel que fa a Mart, a mi m'agrada més la idea de la mitja hora marciana :-) Ja saps, 24 hores i després mitja hora que no existeix, com els últims dies del calendari maia.

Bon any, Dan! Tot i que si fossis rus, encara et faltarien uns dies per acabar-los :-)

Dan ha dit...

Joan. Tot es relatiu, però malgrat tot Bon any!

llum. Ostres! Ja està arreglat (en que estaria pensant?) Mmmm. mitja hora diària que no compta? Una idea amb moltes possibilitats, però no se si reeixirà.
Bon any!

èlsinor ha dit...

Uf, quin maldecap per a començar aquest nou any (nostre)!
Preferisc deixar-los trobar la sol·lució als científics... :P

Alasanid ha dit...

La veritat és que no hi havia pensat. Segurament el punt d'inici serà la clavada de bandera dels EEUU. Com amb Crist: aC o dC. Pel que fa a la colonització del sistema crec que es seguirà un temps "universal" que no serà cap altre que el de la Terra fins que cada colònia assoleixi la independència. Suposo.

Carquinyol ha dit...

A mi m'agrada més allò de "data estel·lar..." ;)

Bon inici d'any !!

Dan ha dit...

èlsinor. És un maldecap, però tampoc cal trobar la resposta ara mateix. Ens ho podem prendre amb calma :-)

alasanid. Ja veuràs com els russos proposaran que sigui quan la primera sonda va arribar a Mart, que va ser la Mars 3 soviètica... El temps universal? Mmmm potser, però cada lloc haurà de tenir el seu temps local, igual que amb els diferents horaris de la Terra.

Carquinyol. Es que la "data estel·lar" és pura poesia cósmica!

Anna ha dit...

a mi m'agrada el calendari del Misteri del Solitari, basat en les cartes... i la "data estel·lar", of course! :P

Dan ha dit...

la data si, però no tant el Data, oi?

Zímon ha dit...

Afegeixo un petit comentari sobre el calendari Maia. Parles que fins i tot predeien la fi del mon, però us faig memòria d'un economista de la dècada dels noranta que també parlava de la fi de la història, i no es referia pas a que s'acabava tot. De la mateixa manera que es va fer a Catalunya Ràdio un programa amb el títol "el mon s'acaba", i afegien, "però s'acaba bé". I és que vull dir que la fi del mon tal com crec que l'entenien els savis Maies, era arribar per fi a l'harmonia planetària. Sempre he pensat que en qualsevol cas, l'harmonia no resultarà fàcil de mantenir, però això no vol dir pas que no es pugui mantenir. I, un missatge d'esperança -tacada, però de pessimisme-: sembla que no falta gaire, segons aquesta civilització precolombina, per a que arribi aquesta fi del mon; crec que estava previst per als anys 2020-2025. Em sembla genial poder arribar a veure -i ho dic per la meva edat- el moment, com diu una cançó d'Ana Belén i Victor Manuel, "algun dia no habrá nada que escupa fuego, y al que se invente el tirachinas lo colgaremos" -espero que no hi hagi la pena de mort! ;·) . I la taca pessimista la poso perquè em temo que la transició serà després d'una gran crisi de la civilització humana; tan de bo m'equivoqui! però em temo que la transició d'una societat depenent de combustibles fòssils a una societat harmònica, no es farà, justament, amb harmonia.