Reconec que aquesta vegada vaig descobrir el sistema per la via més entretinguda. Em vaig apuntar a un curs de navegació a vela lleugera. Així, a més d’aclarir un misteri (que podria trobar a qualsevol llibre o via Google) vaig descobrir com d’apassionant pot ser navegar.
Als temps antics els vaixells podien navegar únicament amb el vent de popa o a força de rems. Per això, per anar a Amèrica el que feien era seguir rumbs diferents per anar i per tornar. Calia buscar zones amb vents que bufessin en la direcció correcta perquè els vaixells tenien poc marge de maniobra.
Però ara les coses ja no funcionen així, i un veler pot desplaçar-se parcialment contra el vent. La clau no es troba al velam de la nau sinó sota l’aigua. El gran canvi va arribar amb una peça que surt del casc de la nau i que s’enfonsa dins l’aigua. L’orsa.
El cas és que un vaixell de vela està sotmès a moltes forces que actuen simultàniament. El vent, naturalment és la primera que cal considerar. I els que en saben noten les diferencies entre el vent a ran d’aigua i el vent a la part de dalt de les veles. Però també hi ha les corrents d’aigua, el fregament amb l’aigua, les turbulències que es generin, el punt d’equilibri del pes de la nau... Tot això contribueix en major o menor manera al moviment del vaixell. I l’art de navegar és l’art d’aprofitar totes aquestes forces perquè actuïn de la manera que t’interessa més.
Quan el vent empeny les veles, a no ser que vingui exactament del darrera, cosa que passa poques vegades, el vaixell es mourà cap endavant més o menys de pressa depenent de com estiguin posades les veles. Però el cas és que també lliscarà de costat sobre l’aigua. Això era un malbaratament d’energia fins que algú va pensar en posar una peça que frenés el moviment lateral de la nau. Una planxa de fusta que surt del mig del casc i que s’enfonsa sota l’aigua. D’aquesta manera els moviments laterals són més difícils i la tendència és a moure’s cap endavant.
Però en realitat aquest efecte de desviar la força que fa el vent per desplaçar de costa la nau és molt efectiva. Tant, que si el vent ve exactament de costat n’hi ha prou de posar les veles amb l'angle adequat i la nau podrà avançar perpendicular al vent sense problemes.
I si girem una mica més les veles fins i tot podem aprofitar l’efecte del fregament causat per l’orsa per moure'ns una mica contra el vent. En teoria fins un angle de 45°, que no està gens malament. És el que se'n diu anar “de cenyida” (o navegar “de bolina” pels amants de les aventures de l’Aubrey i en Maturin).
Per tant, si volem anar contra vent amb un vaixell de vela, primer cenyim una estona i avancem una mica contra el vent. Després virem i anem de cenyida cap a l’altre costat i guanyem una mica més de distància, i així anar fent ziga-zaga. Realment això és molt més divertit que no pas anar amb el vent de popa. A més, com que et mous contra el vent, la sensació de velocitat és molt més intensa, t’has de penjar fora la nau per compensar l’equilibri i acabes ple d’esquitxades d’aigua. Una sensació, quan totes aquestes teories es transformen en sensacions, genial, indescriptible.
Realment, hi ha aprenentatges de física, de mecànica, de fluids i de distribució de forces, que descobrir-los amb la pràctica no té preu.
11 comentaris :
jo de l'Aubrin i el Maturin només vaig llegir el primer, i em va sobrepassar el munt de paraulotes que no entenia! però si no arribo a saber ni on cauen babord i estribord! (bé, ni la dreta i l'esquerra, però això ja és un altre problema :D)
la veritat... ho hauré de tornar a llegir amb més tranquil·litat perquè no ho acabo de veure... jo és que em vaig quedar amb allò de "a l'abordatge" i pops gegants...
;)
anna. Ostres, doncs jo me'ls vaig empassar tots. El primer es el més dur per la nomenclatura. Després és mes senzill. D'aixoooo: Babord = esquerra mirant cap endavant i estribord = dreta)
carquinyol. Tu i jo ja parlarem dels memes.. ;-)
això de l'orsa és com els cantos dels esquís. Si tempenyen amb prou fça i tens uns bons cantos i estas post en la posicó correcta fins i tot pots pujar una mica muntanya a munt. Doncs amb l'orsa igual: l'orsa son els cantos del esquís, el vent es el que empenta i les veles fan posar-te en la posicio adequada.
El millor és que explicar-ho i entendre-ho es complicat, peró quan agafes el timó i l'escota, simplement ho notes. Genial!
Estaria bé que tota la ciència s'aprengués "en viu". ;-) Si tots els posts els fas aixi, entre el dels pits i el del pol t'ho has passat pipa !
laianna. Ostres! tota, tota, no, porfa. Es que posts com els dels testicles, el de la lepra o el de la pesta negra doncs a mi tampoc es que m'entusiasmin
:-D
Vull dir que el post si que m'entusias-ma. L'aprenentatge en viu es el que no. Que sempre cal especificar el que es diu...
Això si que se'n diu atacar el problema de forma directa.
La veritat és que tot i ser de costa no hi he anat massa a la mar. Tot que amb l'escola vam fer una mica de vela a educació física.
El dels testcles crec que l'ha experimentar un percentatge molt alt de la població masculina:
"En la vida de tot home abans o després arriba un moment impactant, marcat per un dolor intens, punyent, colpidor. A més, sempre arriba sense avisar, sense temps per preparar-te..."
PS: Tot i que la canción del pirata és dels pocs poemes que em sé. Veles e vents d'Ausiàs March...
M'acabes de fer recordar un curset d'optimist que vaig fer fa, aferrau-vos fort, sobretot jo, la fredolera de 23 anys!!! I recordar com avançava en ziga-zaga fins assolir la bòia que hi havia al mig de la badia.
alasanid. En el cas de la vela, era la millor manera :-))
cosespetites.anar empalmant cenyides és una canya! Una de les aplicacions més lúdiques que pot tenir l'aplicació dels principis de la física...
Tota aquesta teoria em sona, no sé de què :-)
És el segon cop que "sento" aquesta explicació en menys d'un any. Al final agafaré ganes de provar-ho i tot...
Publica un comentari a l'entrada