La clau del veler

Una de les coses que em va intrigar durant molt temps era com s’ho fan els vaixells de vela per moure’s contra el vent. I és que puc entendre sense problema que un vaixell sigui empès pel vent. La vela va ser realment un gran invent dels temps antics i segur que va obrir nous horitzons als primers humans que les van fer servir. I fins i tot els poemes parlen de navegar “...viento en popa, a toda vela”. Això té tota la lògica del món. Però actualment els velers es desplacen contra el vent. I això no ho sembla de normal.

Reconec que aquesta vegada vaig descobrir el sistema per la via més entretinguda. Em vaig apuntar a un curs de navegació a vela lleugera. Així, a més d’aclarir un misteri (que podria trobar a qualsevol llibre o via Google) vaig descobrir com d’apassionant pot ser navegar.

Als temps antics els vaixells podien navegar únicament amb el vent de popa o a força de rems. Per això, per anar a Amèrica el que feien era seguir rumbs diferents per anar i per tornar. Calia buscar zones amb vents que bufessin en la direcció correcta perquè els vaixells tenien poc marge de maniobra.

Però ara les coses ja no funcionen així, i un veler pot desplaçar-se parcialment contra el vent. La clau no es troba al velam de la nau sinó sota l’aigua. El gran canvi va arribar amb una peça que surt del casc de la nau i que s’enfonsa dins l’aigua. L’orsa.

El cas és que un vaixell de vela està sotmès a moltes forces que actuen simultàniament. El vent, naturalment és la primera que cal considerar. I els que en saben noten les diferencies entre el vent a ran d’aigua i el vent a la part de dalt de les veles. Però també hi ha les corrents d’aigua, el fregament amb l’aigua, les turbulències que es generin, el punt d’equilibri del pes de la nau... Tot això contribueix en major o menor manera al moviment del vaixell. I l’art de navegar és l’art d’aprofitar totes aquestes forces perquè actuïn de la manera que t’interessa més.

Quan el vent empeny les veles, a no ser que vingui exactament del darrera, cosa que passa poques vegades, el vaixell es mourà cap endavant més o menys de pressa depenent de com estiguin posades les veles. Però el cas és que també lliscarà de costat sobre l’aigua. Això era un malbaratament d’energia fins que algú va pensar en posar una peça que frenés el moviment lateral de la nau. Una planxa de fusta que surt del mig del casc i que s’enfonsa sota l’aigua. D’aquesta manera els moviments laterals són més difícils i la tendència és a moure’s cap endavant.

Però en realitat aquest efecte de desviar la força que fa el vent per desplaçar de costa la nau és molt efectiva. Tant, que si el vent ve exactament de costat n’hi ha prou de posar les veles amb l'angle adequat i la nau podrà avançar perpendicular al vent sense problemes.

I si girem una mica més les veles fins i tot podem aprofitar l’efecte del fregament causat per l’orsa per moure'ns una mica contra el vent. En teoria fins un angle de 45°, que no està gens malament. És el que se'n diu anar “de cenyida” (o navegar “de bolina” pels amants de les aventures de l’Aubrey i en Maturin).

Per tant, si volem anar contra vent amb un vaixell de vela, primer cenyim una estona i avancem una mica contra el vent. Després virem i anem de cenyida cap a l’altre costat i guanyem una mica més de distància, i així anar fent ziga-zaga. Realment això és molt més divertit que no pas anar amb el vent de popa. A més, com que et mous contra el vent, la sensació de velocitat és molt més intensa, t’has de penjar fora la nau per compensar l’equilibri i acabes ple d’esquitxades d’aigua. Una sensació, quan totes aquestes teories es transformen en sensacions, genial, indescriptible.

Realment, hi ha aprenentatges de física, de mecànica, de fluids i de distribució de forces, que descobrir-los amb la pràctica no té preu.