La marca del Nord

Un error típic que cometen els qui no coneixen gaire l’astronomia és pensar que l’estrella Polar és la més brillant del cel. Per això, de vegades causa una certa decepció quan els indiques de quina estrella es tracta. La Polar no és particularment brillant i la seva fama deriva únicament del fet que assenyala el nord. S’ha de reconèixer que això ja és motiu sobrat per ser una de les estrelles més famoses. Però, brillar, el que es diu brillar, doncs tampoc ho fa de manera espectacular.

La gràcia és, naturalment, que es troba en la línia de l’eix de rotació de la Terra, de manera que miris des d’on miris, ella sempre està allà al nord. I encara que per això es coneix com estrella Polar, com que és la primera estrella de la constel·lació de l’Óssa menor, el nom estricte seria “alfa [α] ursa minoris”.

Però la Polar té un parell de peculiaritats curioses. La primera és que no es tracta únicament d’una estrella sinó d’un sistema estel·lar de tres astres. De fet, ja al 1780 van observar amb els telescopis d’aleshores, que la polar tenia una companya molt poc brillant. Aleshores van passar a anomenar “Polaris A”, la que coneixem des de sempre i “Polaris B” la nova companya.

Al 1929 ja van notar que l’espectre de llum suggeria la presència d’una tercera estrella, però no va ser fins fa dos anys, que el Hubble va poder fotografiar la tercera, molt petita i molt poc brillant estrella. Jo hauria esperat que l’anomenessin Polaris C, però el cas és que es diu “Polaris Ab”.

Un altre detall curiós és que no sempre ha sigut ella la que senyalava el nord. La Terra presenta molts moviments a més dels de rotació sobre si mateixa i translació al voltant del Sol. Això fa que, mica a mica, l’eix vagi apuntant cap altres punts de l’Univers i per aquest motiu, fa uns 5000 anys, per buscar el Nord calia trobar l’estrella alfa draconis. Ara tenim la polar, però després serà gamma de Cefeo la que guiarà als navegants del futur. D’aquí a 7500 anys serà gamma del cigne, una de molt brillant, i l’any 15000 serà Vega de Lira. De totes maneres, els amants de l’estrella Polar no han de patir. Ella encara marcarà el nord durant uns 3500 anys.

Cal anar amb compte amb aquests moviments del cel. Si no, apareixen errors com el que va cometre en William Shakespeare, posant en boca de Juli Cèsar les paraules: “... sóc constant com l'estrella Polar que no té parangó quant a estabilitat en el firmament”. Frase fantàstica, però que l’autèntic Juli Cèsar no hauria pronunciat mai, ja que en aquell temps, la Polar no marcava el Nord i si que es movia a través del firmament.

I finalment, una altra característica de la Polar és que és una variable cefeida. Un dia en parlaré amb més detall, per que aquesta mena d’estrelles han jugat un paper cabdal en l’astronomia. I la Polar, que es troba a només tres-cents anys llum de la Terra, és la Cefeida més propera i per tant una de les més estudiades. El nom de variable és perquè la seva brillantor va canviant mida que passa el temps. Però aquestes ho fan d’una manera rítmica. Durant un temps perden lluminositat, i durant un altre període la guanyen. Així van oscil·lant, cada una amb un ritme característic i particular.

Ara bé, encara que la seva llum canviï amb el temps, no deixa de ser una estrella bastant més gran que el nostre Sol. La seva mida és gairebé cinquanta vegades més gran.

Un estel ben curiós la polar. I amb una certa màgia. No és de bades que la majoria dels aficionats a l’astronomia el primer que aprenem en mirar al cel són la fantàstica constel·lació d’Orió i com seguir el camí indicat per Merak i Dubhe, les dues estrelles brillants de l'Óssa Major, per trobar justament l’estrella Polar.