Transvassaments, alta tensió i mestres

De vegades a l'hora de fer un post resultaria facilíssim i curtet. I avui simplement diria: mireu aquesta entrevista, en la que en Ramon Folch parla de l’aigua i el transvasament del Segre i de l’energia i la MAT. Per desgràcia és extremadament poc freqüent sentir tants raonaments assenyats en tant poc temps. És el que té escoltar als mestres, i en Ramon Folch ho és un de mestre al que hauríem d’escoltar molt més sovint.

De manera que avui em limitaré a aprofitar-me del que diu i ressaltar algunes idees que trobo que hauríem de tenir presents cada vegada més.

En el tema de l’aigua, de fet, no deixa de repetir una cosa que es diu des de fa molts anys, que tots diem que si, que d’acord, però que després ignorem olímpicament. Aquest país nostre no és un país ric en aigua. I per tant, no ens podem comportar com si ho fos. Igual que un s’organitza amb el sou que té per viure el millor possible, amb l’aigua cal fer el mateix. La ximpleria és voler viure el millor possible sense tenir en compte el sou.

Ara mateix estem vivint un episodi de sequera excepcional, però cada vegada serà menys excepcional, de manera que cal prendre mesures per organitzar l’aigua que hi ha amb vistes a una població que creixerà i uns episodis de sequera cada vegada més freqüents.

Però amb l’aigua tots volem ser rics. Per això permetem que la xarxa tingui pèrdues, que els aqüífers els contaminin, que l’aigua depurada no es recicli i que la fem servir de la manera més còmoda encara que sigui la menys eficient.

És clar, tot això requereix obres i un canvi de mentalitat. No es fa en dos dies ni en dos anys. I com que no s’havia fet abans, al final ha arribat el llop i ara cal treure aigua d’on sigui. Es parla molt del transvasament del Segre, que potser no és una cosa tan terrible com semblaria, encara que realment era difícil gestionar aquesta possibilitat pitjor (per cert, comparar-ho amb el del PHN és no saber el que es diu o tergiversar descaradament). El problema no és tant això sinó quedar-se en això. Agafar aigua del Segre uns mesos si s’hagués negociat amb els que la fan servir ara podria ser una sortida d’emergència. El problema seria fer-ho però alhora no canviar el model de gestió que tenim, perquè aleshores caldrà tornar a fer-ho d’aquí a pocs anys. I després una altra vegada, i una altra, i una altra.

Però com sempre, tothom diu que la culpa és dels altres. Els de ciutat acusen als de pagès de gastar massa aigua amb sistemes de rec ineficients i de contaminar els aqüífers amb nitrats deixant-los inutilitzables. Els de pagès acusen als de ciutat de perdre aigua per les canonades i de gastar-la no per aigua de boca sinó per regar jardinets i camps de golf. Els del govern acusen a l’oposició de deslleialtat i de no haver fet res quan manaven ells i els de l’oposició acusen al govern de no saber gestionar.

Com sempre, tot és cert en part, però en cap cas és tota la veritat. Més aviat és un exemple de la mentalitat tan nostra de deixar que primer facin l’esforç els altres, a veure si jo m’estalvio de fer-lo.

Tot plegat reflecteix, i en Ramon ho deixa ben clar a l’entrevista, la caiguda de nivell de la nostra societat. És molt, però molt fàcil, sentir eslògans radicals que si ho penses un moment són ximpleries que queden bé. Tant en el tema de l’aigua com en el de l’energia. I el cas de la MAT n’és un altre bon exemple. Vivim en una societat que depèn de l’electricitat i, ens agradi o no, això vol dir cables que la portin. Podria ser diferent, però resulta que és així. Per això, dir “la MAT ni aquí ni enlloc” és una bestiesa, perquè ens calen línies de molt alta tensió que han de passar per algun lloc. Altra cosa és veure com es fan, per on i amb quines compensacions. Però simplement negar-les és viure al món de la fantasia.

I, de nou, valdria la pena posar una mica de seny. Si una línia com la MAT no la volem a l’aire lliure doncs es soterra. Serà més car, certament, però reconèixer que cal una MAT no vol dir admetre fer-ho de qualsevol manera i únicament en funció del preu i dels interessos de les companyies elèctriques. Entre les solucions fàcils i inacceptables i les extremadament complexes i inassumibles, acostumen a haver-hi termes mitjos raonables.

Per això, normalment caldria que sabéssim de que parlem. Reconec que m’ha sobtat una dada que ha deixat anar en l’entrevista. Sempre he sentit que dessalar aigua de mar resulta molt car energèticament. Però creiem que portar aigua del Roina no té un cost energètic en sistemes de bombatge? Potser resultarà més car i tot! Una vegada més, no es pot parlar sense escoltar als que en saben.

I, en la meva opinió, una mostra que en Ramon Folch en sap és quan li han preguntat si la MAT podria anar sota el mar. La resposta, infreqüentíssima actualment, ha sigut: “No ho se. Sospito que el preu de fer-la i sobretot de mantenir-la seria prohibitiu, però la veritat és que no ho se”.

Encara que sembli paradoxal, reconèixer la ignorància és una mostra de saviesa. I que escassos de savis que anem!