Els llibres i el temps

Aquesta setmana TV3 la dedica a la lectura, i és un bon moment per fixar-nos en un dels elements que han fet possible la universalització de la lectura. El paper. Gràcies al paper els llibres han esdevingut uns objectes habituals a la nostra cultura i assequibles per tothom. Abans, quan els llibres eren de pergamí resultaven molt més estranys i cars. I hauria resultat impensable editar diaris a base de pergamí.

Però els diaris tenen una característica que pot resultar curiosa del paper. Amb el temps engrogueix. Els llibres vells tenen una característica tonalitat groguenca que els fa perfectament reconeixibles. Un groc que comença per la perifèria de les fulles i que va estenent-se fins al centre. I si en els llibres calen anys per que sigui evident, en el cas del paper de diari la tonalitat groga apareix en poques setmanes.

La causa de l’aparició d’aquest color es troba, naturalment, en la composició del paper. Però no és exactament el temps el responsable. O al menys, no n’és l’únic responsable. La humitat accelera el procés i l'oxigen de l'aire hi participa, però el desencadenant final és la llum.

El paper es fabrica a base de la polpa de la fusta i la fusta és feta sobretot de cel·lulosa. La cel·lulosa és polímer fet de llargues cadenes de glucosa unides. És el que forma la paret de les cèl·lules vegetals i una de les claus de la resistència de les plantes i segurament és el compost biològic més abundant del planeta. En una planta, quasi la meitat del pes sec és cel·lulosa i per exemple el cotó està fet gairebé exclusivament de cel·lulosa.

Encara que sigui feta amb glucosa, la manera en què estan unides les molècules de glucosa fa que la cel·lulosa sigui un compost insoluble en aigua. Sinó les plantes es desfarien cada vegada que plogués!

Però no hi ha únicament cel·lulosa en la pasta amb que es fan els llibres. També hi ha lignina, que és un altre compost vegetal i que trobem en les plantes llenyoses. La lignina és el component principal de la fusta. De fet, la paraula lignina deriva del llatí lignum, que vol dir llenya o fusta.

Químicament la lignina és una molècula generada a partir de sucres que han patit transformacions i que resulta en una barreja complexa i variable. Però la clau és que la lignina pot oxidar-se amb relativa facilitat, i quan això passa, apareix el color groc característic. Tot i que primer és groc, després es va tornant cafè i al final acabem amb el color de la pròpia fusta. I l'oxidació està molt accelerada per la llum. De fet, sota les radiacions ultraviolades, que tenen més energia que la llum visible, l’esgrogueïment del paper encara és més ràpid.

Però la pasta obtinguda de la polpa de la fusta sempre té una certa quantitat de lignina. Les que en tenen més es fan servir directament per fer cartró, el d’embalar. Un material que ja té el coloret marronós característic. Altres amb menys lignina, però que no es tracten, donen paper de baixa qualitat i que es fa servir per imprimir diaris. Com que es llegeixen i es llencen no cal amoïnar-se gaire per la qualitat. Quan en poques setmanes es torni groc, ja ningú el llegirà.

Els papers de més qualitat han de sotmetre's a tractaments químics per eliminar la lignina i deixar la cel·lulosa, que és blanca i resisteix molt millor el pas del temps. I aquí ja entra l'economia. Com més tractat sigui el paper, mes temps es mantindrà blanc però més car serà.

Naturalment hi ha altres components del paper. Afegits que li donen resistència, textura, brillantor, capacitat de retenir més o menys la tinta... La industria del paper és d’un grau de sofisticació important i es pot fer exactament la mena de paper que vulgueu per les aplicacions que preferiu.

Però malgrat tot, un llibre lleugerament esgrogueït té un cert atractiu. Potser perquè el color són com les arrugues a la pell de les persones. Indiquen una existència llarga i fan que et preguntis quina haurà sigut la seva història. No tant pel seu contingut sinó pròpiament com a objecte.