Granotamandra, un nou parent

Una vegada més ha aparegut un fòssil que representa el pas intermedi entre dues espècies. La “baula perduda”, en aquest cas entre les granotes i les salamandres. De moment ja l’han batejat amb una paraula, "frogamander", que es podria traduir per "ranamandra" en castellà i “granotamandra” en català, tot i que el nom correcte és Gerobatrachus hottoni.

En el món dels amfibis hi ha dos grans grups. D’una banda els anurs, amfibis sense cua que inclou els gripaus i les granotes, i d’altra els urodels, que si que tenen cua i que són les salamandres, o els tritons. Naturalment, a més del fet de tenir cua o no, hi ha tot un seguit de característiques que els diferencien perfectament, però hi havia uns quants interrogants sobre quan es van separar aquests dos llinatges d’animals.

I la descoberta d’aquesta granotamandra ha permès aclarir una mica el tema. Ara ja podem afegir un fòssil més als arbres evolutius. Un animal que va viure fa quasi tres-cents milions d’anys i que té moltes característiques de les granotes, com un gran crani amb estructura “granotil”, però també en té altres de les salamandres, com ara l’esquelet i la forma de les cames.

Això de les baules perdudes és un tema molt recurrent quan es parla d’evolució. Però reconec que la paraula “baula” encara em sona estranya. Massa anys sentint parlar del “eslabón perdido”.

Però la gràcia és que aquest concepte no té massa sentit. Ara la propera baula perduda serà la que hi ha entre la granotamandra i les granotes o entre la granotamandra i les salamandres. I quan apareguin, si apareixen, tornarem a tenir que buscar formes intermèdies de les formes intermèdies. I així anar fent sempre.

És evident que la seqüència completa no la recuperarem mai i sempre ens quedaran forats. La gràcia és que segurament no ens calen per veure com ha anat la història. A més, en el fons totes les espècies animals que han existit i que existeixen actualment són formes intermèdies. Un pas a mig camí entre els seus avantpassats llunyans i els descendents futurs, que no tenen perquè ser exactament iguals que ara mateix.

Per exemple, és possible que les foques actuals siguin la baula intermèdia entre uns mamífers que abans tenien quatre potes ben desenvolupades i un cos prim i musculós i uns altres animals que en el futur ja estaran completament adaptats a la vida marina, amb la forma arrodonida i hidrodinàmica i les potes transformades en aletes. I quan, d'aquí milions d'anys, trobin el fòssil d’una foca diran que un animal amb dues potes al davant que acaben en forma d’aleta i dues al darrera que ja semblen una cua és una cosa extraordinària.

De manera que encara que sigui curiós l’animalet i que el nom que li han posat tingui molta gràcia, en realitat no és cap baula perduda. Simplement és una més de les moltíssimes baules que configuren la llarguíssima cadena que ens enllaça a tots els éssers vius que existeixen o que han existit. Un nou parent en la nostra gran família d’habitants d’aquest planeta perdut en un racó del cosmos.