Monotremes ovípars, òvul meroblàstic

Mica a mica, es va aconseguint seqüenciar el genoma de diferents espècies i a un ritme cada vegada més ràpid. Ja coneixem la seqüència d’ADN dels humans, els ratolins, les rates, gallines, fongs, paràsits... I el nou ésser viu incorporat a la llista és un dels més estranys que hi ha. L’ornitorinc.

La història de l’ornitorinc (Ornithorhynchus anatinus) està unida a un telegrama que va enviar en W.H. Caldwell a una reunió de l'Associació Britànica de Montreal. El missatge deia simplement quatre paraules: “Monotremes ovípars, òvul meroblàstic”. Unes paraules que van trencar bona part dels esquemes dels naturalistes del segle XIX.

Els monotremes són un grup de mamífers australians que inclou únicament el propi ornitorinc i l’equidna, un animal igualment enigmàtic. Que l’anomenés ovípar volia dir simplement que ponien ous, a diferència de la resta de mamífers que són vivípars. I que els òvuls siguin meroblàstics es refereix a la manera que tenen d’anar dividint-se. En el cas dels mamífers, els òvuls fecundats es van dividint per la meitat per anar generant mes cèl·lules. Aquests es diuen holoblàstics. Però els òvuls dels rèptils i les aus tenen molt material de reserva, el vitel, de manera que les divisions tenen lloc únicament en un extrem de l’òvul i s’anomenen meroblàstics.

De manera que el que deia el telegrama era que l’ornitorinc és com un mamífer més o menys curiós, però amb un aparell reproductor típic dels ocells o dels rèptils. Una cosa molt difícil de pair aleshores i que encara sorprèn a molts quan descobreixen aquests curiosos animals.

A sobre, les extremitats palmípedes i el morro en una forma que recorda el bec d’un ànec fan que sembli una barreja de diferents animals. Per això hi ha l’acudit que l’ornitorinc el va fer Deu l’últim dia de la creació amb peces que li sobraven d’altres espècies. I també per això, quan va arribar a Europa el primer exemplar dissecat, al museu d’Història natural de Londres, el primer que va fer en George Shaw va ser agafar unes tisores i mirar de separar el bec. Simplement estava convençut que l’estaven intentant enganyar, com ja havia passat altres vegades, amb un animal ”fabricat” per taxidermistes xinesos.

Però tot plegat és simplement per la manera cartesiana de pensar que tenim els humans. Ens agrada classificar les coses en categories ben definides, i quan algun animal no encaixa en els esquemes que ens hem inventat parlem d’animal fet a peces o de curiositat de la natura.

Però l’ornitorinc és un animal perfectament adaptat al seu medi. El morro que té ens recorda al d’un ànec, però una mirada més atenta mostra que són ben diferents. En l’ornitorinc la pell del morro està plena de receptors que detecten camps elèctrics i que fa servir per localitzar els petits artròpodes que li serveixen d’aliment quan està nedant sota l’aigua. És un sistema tan sensible que, en realitat quan es submergeix ho fa amb els ulls tancats i s’orienta simplement amb els sensors del morro.

També té un bon sistema de defensa. Un esperó al genoll que conté un dels verins més potents que es coneixen. Suficient per matar un animal de la mida d’un gos. I els peus amb membranes entre els dits són una perfecta adaptació a l’estil de vida que porta, habitualment nedant pels rius australians a la busca de menjar.

Però com que atribuïm un caràcter més primitiu als rèptils, un mamífer que tingui característiques reptilianes com ara la de pondre ous, ens sembla que ha de ser un animal primitiu, poc evolucionat, una relíquia del passat. És poc freqüent veure l’ornitorinc com el que és: un organisme molt ben adaptat, perfectament evolucionat i que, simplement ha agafat unes estratègies diferents de les de la majoria dels mamífers.

En realitat l’ornitorinc no és un animal tan estrany. Simplement ens costa a nosaltres fer-lo encaixar dins els nostres esquemes mentals. Però a ells els va molt bé amb la seva manera de ser i segurament se'n riurien dels nostres esquemes.