Pluges i canonades

Plou. I això, que quan era petit representava una llauna, ara m’ho miro com un regal del cel. A més, per una vegada ha plogut molt i bé. La saviesa popular no sempre l’encerta i aquesta vegada no s’ha complert la dita de... “al meu país no sap ploure”. I durant uns dies he anat seguint unes dades a les que mai havia parat esment. La web de l’Agència Catalana de l’Aigua per mirar com augmentava el nivell dels embassaments, o la web del Servei Meteorològic de Catalunya per somriure cada vegada que observava les dades del radar marcant una taca intensa a les capçaleres dels rius.

Després d’aquest episodi sembla que tots hem après algunes coses sobre el cicle de l’aigua, la gestió dels recursos hídrics i les carències que tenim com a país, però encara queden tantes coses que no s’acaben d’entendre...

La gran qüestió d’aquests dies és si cal fer la canonada. No cal dir quina, que tothom la coneix La Canonada. Però aquesta pregunta m’aboca a la pura i dura esquizofrènia.

En un país ideal la resposta podria ser que si, que podria fer-se la canonada ja que és una cosa raonable disposar d’interconnexions entre xarxes. Sense aquestes connexions és impossible fer una gestió correcta dels recursos hídrics. Però en aquest país ideal, quedaria clar que encara que es fes la canonada, segurament no es faria servir ja que estem sortint de la situació d’emergència en que ens trobàvem abans de les pluges. També cal dir que en un país ideal, aquestes i altres obres s’haurien fet fa temps, sense gaires escarafalls perquè tothom sap que amb el nostre règim de pluges de tant en tant toca uns anys de sequera.

En un país ideal segurament també estarien en marxa lleis que regulessin el creixement urbà. No es podria construir més del que els recursos del territori (aigua, energia, sòl, comunicacions) permeten. Cada zona hauria de desenvolupar-se de maneres diferents en funció del territori. Naturalment amb sistemes de compensació, que tampoc es tracta de dependre únicament de com la natura ens tracti.

I en el país ideal, quan hi haguessin situacions excepcionals, tothom estaria ben informat de les mesures, també excepcionals, que caldria prendre. No conec gairebé ningú que no estigui disposat a sacrificar-se pels seus conciutadans quan les situacions són realment excepcionals.

Però, ai! La realitat no és com ens agradaria i l’experiència diu que si es fa la canonada, abans o després s’agafarà aigua i que cada vegada se n’extraurà més. És el que li ha passat al Ter, que havia de cedir entre dos i tres metres cúbics per segon, però que ara ja en són set. Es parlarà de cessions temporals, puntuals, esporàdiques i excepcionals, però a la llarga passaran a ser la norma. I és que la població seguirà creixent, la demanda seguirà augmentant i serà molt més senzill decretar un estat d’excepcionalitat que no pas canviar la gestió de l’aigua. Si hi ha una canonada resulta tan fàcil obrir una aixeta...

El més depriment és que, malgrat creure que és raonable tenir interconnexions de xarxes, ja no me'n fio dels gestors que han (o hauran) de controlar la canonada. Per exemple, molts ajuntaments simplement necessiten els diners dels impostos per poder sobreviure. Això vol dir que requalifiquen terrenys i desprès reclamen, exigeixen, l’aigua necessària per abastir totes les urbanitzacions amb totes les piscines que han construït. Comprensible, però insostenible a la llarga. El mateix passa amb les industries o amb els complexos turístics. Tot això mou molts diners i per falta d’aigua no permetrem que una zona deprimida no s’industrialitzi! Un parc temàtic, un polígon industrial, un complex hoteler, generen molts llocs de treball, i si altres zones ja tenen l’aigua que volen, per quin motiu nosaltres hem de ser menys? Enfront tots aquests arguments, quin polític mantindrà l’aixeta tancada?

Posar en marxa una nova política que apliqui la tant anomenada “nova cultura de l’aigua” obligarà a prendre decisions cares i de vegades impopulars. Per això al final s’acostumen a preferir sortides fàcils o a simplement no fer res i deixar passar el temps, cosa que alguns que ara criden molt van fer durant molt temps.

De manera que en el meu país real comparteixo plenament l'emprenyamenta dels habitants de les terres de l’Ebre. Sembla que sempre hi ha un motiu d’excepcionalitat per justificar que s’expremi una mica més aquelles contrades.

Que bonic fora viure en un país ideal, on els partits fessin allò que deien quan eren a l'oposició o que quan estiguessin a l'oposició no exigissin allò que ells no van fer quan eren al govern. On els polítics tractessin als ciutadans com persones adultes i on els ciutadans es comportessin com persones adultes.

Ja ho sé, ja ho sé. Pura fantasia.