Un moment!

Un moment! Tan bon punt sentim aquesta expressió ja comprenem que no serà un moment el que haurem d’esperar. Normalment l’interlocutor no ens està informant de quant trigarà sinó que és una simple declaració d’intencions. Però més enllà de les relacions humanes ens podem preguntar pel mateix concepte. Quant dura un moment? Que és un moment?

Sembla una ximpleria, però el cas és que hi ha una resposta precisa.

El temps és un concepte curiós. L’experimentem, però ens costa molt definir-lo. Al diccionari trobo una de les entrades més llargues, però que menys clares: “Forma mental que assumeix l’experiència de la durada i de la successió...” Parlar de forma mental ja suggereix que es tracta d’un fet subjectiu. Però el cas és que disposem de mecanismes per mesurar objectivament el temps. De fet, actualment el temps és la cosa que podem mesurar millor. Tant que ara ja la resta d’unitats de mesura es defineixen a partir del segon.

En tot cas, un moment vindria a ser la mínima expressió del temps. La distància entre el passat i el futur, és a dir allò que anomenem “ara”. Però aquest “ara” resulta que si que té una durada. Concretament 5,4 x 10^-44 segons.

Aquesta fracció de temps es creu que és el que mesura la unitat bàsica del temps. L’interval mínim perquè passi alguna cosa. Durades menors deixen de tenir sentit real. I és que les teories actuals semblen indicar que el temps, igual que la matèria, que l’energia o que l’espai, està dividit en unitats bàsiques.

Aquell interval tan extremadament petit és el que s’anomena “temps de Planck”, postulat per Max Planck, un dels inventors de la teoria quàntica. També hi ha una “longitud de Planck”, que és la distància que recorre la llum en el temps de Planck i que mesura 1,6 x 10^-35 metres.

Naturalment podríem imaginar esdeveniments que durin la meitat del temps de Planck, però quan s’apliquen els models físics que disposem, topem amb un problema: segons la teoria quàntica trobem uns resultats i segons la relativitat uns altres completament diferents. Caldrà construir una nova teoria de la “relativitat quàntica” que ens permeti endinsar-nos en aquests nous horitzons.

La situació em recorda al descobriment dels àtoms. Ara ja sabem que la matèria, per exemple una làmina d’or, la podem dividir en fraccions més petites sense que perdi les seves característiques, i podem anar dividint fins arribar a l'última unitat, un àtom d’or. Certament l’àtom el podem dividir més, però el que obtenim ja són coses diferents que no tenen res a veure amb l’or. Entrem en una nova dimensió de partícules elementals, interaccions nuclears i coses així.

Doncs sembla que amb el temps passa el mateix. Hi ha un instant bàsic, que és el temps de Planck, aquells 5,5 x 10^-44 segons. Potser més enllà hi ha més coses per explorar, però tot indica que ja no serà allò que entenem per temps sinó una completament cosa nova i diferent. Un nou horitzó pel coneixement.

Una curiositat és que el temps de Planck és el límit fins al que es pot estudiar la història de l’Univers. Sabem el que va passar fa milions i milions d’anys, podem retrocedir en el temps i anar comprenent com actuaven la gravetat, els àtoms o l’energia de l’Univers. Però només fins un temps de Planck després del Big Bang. Tot el que passés entre l’instant zero i la primera unitat del temps de Planck està inabastable, més enllà dels nostres coneixements actuals.

De manera que la propera vegada que us diguin “un moment” podeu pensar: no serà un moment sinó uns quants milions de trilions de quadrillions... de moments. Però d’altra banda, si fem servir aquestes unitats la durada dels bons moments de la vida també es pot mesurar en xifres astronòmiques.