Una invasió de vida.

A mitjans de novembre del 1963, a uns vuitanta quilòmetres al sud d’Islàndia, va néixer una illa. Un volcà submarí va entrar en erupció i a mida que la lava i les cendres s’anaven acumulant va començar a sobresortir de sota el mar. L’espectacle de la lluita entre l’aigua i el foc va durar fins al 1965 i quan l’erupció va acabar definitivament l’illa mesurava 2,5 quilòmetres quadrats.

I aleshores va iniciar-se una mena d’experiment natural que els biòlegs han anat seguint amb entusiasme fins ara.

L’illa la van batejar amb el nom de Surtsey, en honor a Surtr, el líder dels gegants de foc de la mitologia nòrdica. Inicialment era, simplement, un tros de terreny completament erm batut per les onades gèlides de l’Atlàntic nord. I aquesta era la gràcia. Grups de científics van començar a vigilar quan i de quina manera començava ser colonitzada per espècies vives. De fet, el primer organisme va arribar al maig del 1964, abans i tot que l’erupció acabés del tot. No va ser una cosa gloriosa. Es tractava d’una mosca. Era previsible que els primers a colonitzadors fossin insectes voladors arrossegats per vents favorables des d’altres illes més o menys llunyanes. Però amb els primers insectes també començaven a arribar microorganismes, imprescindibles per establir un sistema biològic.

També van començar a arribar a les costes de Surtsey diferents llavors de vegetals portades per les onades. Les primeres les van recollir i les van fer germinar en el laboratori. Allò indicava que podien resistir la travessa des de terra ferma o altres illes fins el nou territori pendent de colonitzar. Hi havia llavors, però encara no hi havia plantes. El problema era que el terreny era bàsicament lava solidificada. No hi havia terra, no hi havia nutrients, l’aigua no es retenia gairebé gens. Un indret encara molt inhòspit.

Però les coses no van trigar a accelerar-se. Van seguir arribant insectes, que en morir oferien aliment a altres paràsits i sobretot a bacteris. Els ocells podien passar per l’illa, però no s’hi quedaven ja que per ells no hi havia res d’interessant. De totes maneres, ocasionalment algun ocell hi moria i allò era un banquet pels insectes necròfags i per més microorganismes. Tot plegat feia que es bastissin les primeres, encara rudimentàries, cadenes alimentàries.

Va ser l’estiu del 1965 quan es va observar la primera planta, un rave de mar àrtic (Cakile arctica). L’any següent ja tenia alguna companya d’altres espècies (Leymus arenarius) i al 1967 va obrir-se la primera flor. Un fet al que no hi parem gaire atenció, allà va ser un fet excepcional.

Anys després van aparèixer molses i líquens, que van trigar més a arribar però que van ocupar més extensió de terreny.

Pel que fa als vertebrats, naturalment la clau van ser els ocells. Al 1970 es van establir les primeres parelles a niar, dos somorgollaires alablancs (Cepphus grylle) i un Fulmar (Fulmarus glacialis). Això tenia una importància extraordinària perquè amb els excrements dels ocells, el terra començava a gaudir d’una fantàstica fertilització. De manera que les plantes de seguida van poder colonitzar molt més terreny, sobtadament menys àrid.

Actualment ja hi ha matolls, molts líquens i s’han vist una seixantena d’espècies vegetals diferents, de les quals unes trenta han aconseguit establir-se. Els primers insectes arribaven portats pel vent gràcies a les ales, o fins i tot alguna aranya penjant de la teranyina com si fos un paracaigudes, però amb l’arribada dels ocells es va accelerar l’arribada d’invertebrats. Ja s’hi han vist cucs, cargols, escarabats, i tota mena de bitxos alats. De fet, s’han comptabilitzat unes tres-centes espècies d’invertebrats, dels quals la meitat semblen haver-se instal·lat definitivament.

L’únic problema és que l’illa va perdent terreny per l’erosió causada pel mar. En ser volcànica va tenir una aparició espectacular, però des d’aleshores no ha fet més que recular. Poc a poc anirà desapareixent, però això encara va per llarg. Podrem seguir observant com la vida colonitza nous territoris i com es formen les xarxes que relacionen les diferents espècies encara durant molts anys.