Una feina que pràcticament ja ha desaparegut és la dels carboners. Aquells homes que al bosc feien grans piles de llenya, la cobrien de terra i les mantenien enceses per fabricar carbó vegetal. Una tècnica o un art ancestral que ara es practica únicament en algunes celebracions ja amb la idea que no es perdi la tècnica.
La pregunta que pot sorgir és: quina diferència hi ha entre aquest carbó vegetal i el carbó que es treu de les mines?
Doncs n’hi ha bastants, però en essència parlem del mateix. Fusta que, per diferents processos, s’ha transformat en un material molt enriquit en carboni i que ha servit de combustible als humans durant segles.
Tot comença amb vegetals, amb arbres que han mort. La diferència és que el carbó vegetal el van tallar els humans la mateixa temporada i els que donaran lloc al carbó de les mines van morir fa uns quant milions d’anys. Els dos mecanismes tenen noms semblants però que fan referència a coses diferents. El carbó vegetal es genera per un procés de carbonització, mentre que l’altre ho fa per carbonificació.
La carbonització l’hem vist moltes vegades. Cada cop que ens hem passat amb les torrades han quedat carbonitzades. I si volguéssim les podríem fer cremar com carbó. Simplement es tracta d’agafar el material, els arbres tallats i el més secs possible, i acabar de dessecar-los augmentant la temperatura. D’aquesta manera aconseguim que perdin l’aigua que contenen i ens quedarà un material molt més lleuger. Si seguim augmentant la temperatura, en diferents etapes s’aniran volatilitzant altres compostos en forma de gasos fins que al final quedarà sobretot carboni.
L’important, i el que els carboners controlaven més, és que malgrat pujar la temperatura fins uns sis-cents graus, el material no s’encengui. Per això posaven les capes de terra que cobrien la llenya amb idea d’aïllar-lo de l’oxigen de l’aire.
De vegades aquest procés pot passar molt ràpidament. A ciutats destruïdes per erupcions volcàniques, com Pompeia, molts dels elements de fusta que hi havia van quedar convertits en carbó sobtadament.
Però també hi ha l’altre carbó, el que associem a miners que surten coberts de pols negre i que té tota l’aparença d’un mineral. En realitat segueix sent matèria orgànica provinent dels arbres, però el procés és diferent i sobretot molt més lent. Un procés que va començar fa uns tres-cents milions d'anys, al període que anomenem, i no per casualitat, carbonífer.
El primer que li va passar als arbres que van donar lloc als jaciments de carbó és que es van descompondre per acció de bacteris. Això va tenir lloc en ambients on hi havia prou oxigen com per que els bacteris poguessin viure. Probablement llocs coberts parcialment d’aigua, pantans i coses així. De totes maneres, arriba un moment en que els bacteris consumèixen tot l’oxigen. Aleshores entren en joc uns altres bacteris diferents que viuen sense oxigen, i que fan que el medi esdevingui àcid. El resultat final de tot això és la formació de la torba, que és un primer tipus de carbó poc maduret encara, però que a molts indrets s’ha fet servir com a combustible.
Si aquesta torba va quedant enterrada sota capes de sediments mica a mica va augmentant la pressió a la que està sotmesa i la temperatura que l’envolta. Si disposem d’uns quants milions d’anys el resultat és que el material original també ha perdut quasi tot excepte el carboni, però en aquest cas, s’ha compactat molt més que el carbó vegetal. Per això l’aparença de roca que té.
En realitat com més temps, més pressió i més temperatura hagi patit tindrem diferents tipus de carbó, cada vegada amb més poder calorífic. Després de la torba apareix el lignit, que encara té força aigua en la seva composició, però que ja és millor que la torba. Quan el lignit es va compactant s’aconsegueix l'hulla que ja es fa servir en moltes centrals energètiques. De fet, és el més emprat de tots. Però si el procés segueix obtenim finalment el millor carbó, l’antracita. El que genera més calories i menys contaminants. També el més car i menys abundant.
Tot plegat ha sigut una manera d’aprofitar la fusta d’uns boscos que van cobrir la Terra fa milions d’anys per escalfar-nos encara ara.
5 comentaris :
Escoltant una entrevista a un cioentífic (no recordo el nom) em vaig adonar que gairebé tota l'energia que consumim és d'origen solar, tant l'eòlic (ja que el vent és causat per la diferència de temperatura de l'aire), com el petroli i el carbó (que són antigues restes vegetals que van viure gràcies al sol, és clar), tot i que el petroli vindria a ser energia solar concentrada.
Tens tota la raó. Fa poc vaig llegir que en realitat tota l'energia és d'origen nuclear ja que el Sol és un inmens reactor nuclear. La sort que tenim és que el reactor es troba a molts milions de quilometres de la Terra.
La veritat és que no sabia el procés físic que patia el carbó vegetal tot i haver-ne vist fer alguna vegada (sempre a la tele però).
I pel carbó natural... Torna a ser el mateix procediment però sense que els carboners en siguin conscients ni el puguin vendre.
Pel que fa a les energies l'única que no és estrictament solar és la nuclear (tot i que la fissió depèn d'alguna estrella anterior del Sol).
M'agradaria veure quina cara farien molts "ecologistes" quan se'ls digués que les energies renovables són d'origen nuclear. jaja
He he. Però tant de bo tota la energia nuclear fos com la solar. Un reactor a més de deu milions de quilòmetres no m'amoïnaria gens ni mica!
És interessant això de la formació del carbó. El curiós és que el vegetal es pot considerar de balanç neutre de CO2 i en canvi el mineral, pel que té de fòssil, emet "CO2 positiu". Del més divertit.
Publica un comentari a l'entrada