La Gran Conca Artesiana

La imatge que tenim d’un pou va lligada a una galleda, una politja i unes monedes llençades a veure si ens porta sort. Si alguna vegada heu pogut beure aigua de pou un dia d’estiu d’aquells que fa calor de veritat sabreu com pot arribar a ser de refrescant.

Però també hi ha els pous artesians, en el que l’aigua brolla sola per efecte de la pressió hidrostàtica. A l’escola sempre hi havia un dibuix que mostrava el perfil del terreny amb un aqüífer subterrani i un indret on el terreny feia baixada i amb un sortidor d’aigua marcat com a “pozo artesiano”. També hi havia la línia de punts que indicava el nivell de l’aigua a partir d’on, en terrenys més baixos, l’aigua sortiria sense necessitat d'arrossegar-la amb la galleda.

Aquell dibuix ja l’entenia, però he de reconèixer que no em feia una idea de com seria en la realitat, perquè aigua sortint com si fos un pou de petroli, doncs no és una cosa que haig vist mai.

A la pràctica el que passa és que habitualment la surgència no és tan espectacular com la dibuixen i el que es veu és més semblant a una bassa. Però en realitat n’hi ha molts de pous i fonts artesianes. Al delta del Llobregat o de l’Ebre hi ha notícies de pous artesians des de l’època medieval.

Però l’exemple més gran de disponibilitat d’aigua a partir d’aquest origen el tenim a Austràlia. Allà hi ha la “Gran Conca Artesiana” (Great Artesian Basin), que ocupa una superfície equivalent a un quart del continent australià. Gairebé un milió i mig de quilòmetres quadrats que poden disposar d’una aigua subterrània emmagatzemada allà des de fa més de cent milions d’anys. Prou aigua com per cobrir tots els continents amb mig metre de líquid.

Si mirem un mapa d’Austràlia notarem que gairebé no hi ha rius i els que hi ha porten realment poca aigua. Per tant, la imatge que en tenim és bàsicament d’un territori semidesèrtic. Això fa que quan plou, l’aigua enlloc d’anar a petar a un riu i tot seguit al mar, es va filtrant i acumulant al gran aqüífer que tenen sota els peus. Un indret desèrtic a la superfície, però abundant en aigua al subsòl.

No tot són bones noticies, però. L’aigua que en surt és massa mineralitzada per aprofitar-la directament en agricultura. En canvi, ha permès mantenir la ramaderia de la regió durant molts anys. Moltes granges de l’interior del continent australià depenen directament de l’aigua de la conca.

Fins ara, molts dels pous simplement els obrien per deixar que l’aigua fluís. Això va permetre desenvolupar la ramaderia, però bona part de l’aigua es malbaratava. Potser abans era igual, però amb un canvi climàtic a la vista han decidit que millor conservar l’aigua encara que en sigui molta. De moment han posat en marxa un pla per controlar i reparar els vells pous artesians. L’aigua que es deixava marxar ara és recollida i portada en canonades a altres indrets, de manera que s’aprofiti com més millor.

El resultat és que vells pous i surgències que havien deixat de brollar, ara tornen a disposar d’aigua. Això recorda que en territoris curts d’aigua cal cuidar la que es té amb tota la cura possible. Una actitud que, afortunadament, sembla que mica a mica va despertant entre nosaltres.

Perquè ara plou i tenim aigua, però les sequeres tornaran. Com sempre han fet. I no tindrem una “Gran Conca Artesiana” a la que recórrer com els australians.