Avui he topat amb una noticia que m’ha fet somriure… i m’ha recordat com van les coses a la vida real. L’Agència Espacial Europea ESA ha presentat el seu prototipus d’ascensor en la Segona Conferencia Internacional de Disseny de l’Ascensor Espacial . Un ascensor espacial? Doncs si. Exactament és el que sembla. Un ascensor que ens permeti pujar a altura orbital sense necessitat de coets. Seria car de construir, però amb la de combustible que estalviaríem estaria amortitzat en dos dies.I dic que m’ha fet gràcia perquè aquest va ser un dels primers temes que vaig comentar al Centpeus. De manera que la notícia demostra que algunes coses són notícia un dia per desaparèixer després de les portades, però el seu desenvolupament continua en silenci. Amb esporàdiques reaparicions.
La idea de l’ascensor espacial és simple. Si poguéssim construir un cable prou llarg com perquè la força centrifuga causada per la rotació de la Terra el mantingui tens, podríem fer-lo servir per elevar i fer baixar càrregues a un cost energètic irrisori. Els detalls tècnics no són massa complicats de calcular, però extremadament difícils de posar en pràctica.
Per començar cal poder construir un cable de 35.000 quilòmetres de llarg. Altres models calculen uns 50.000 quilòmetres, però en tot cas el repte és important. I cal, és clar, un material prou resistent alhora que prou lleuger per construir-lo. De fet, això sembla que ja existeix. Els nanotubs de carboni poden donar la combinació de resistència i lleugeresa necessàries. Falta, però, la tecnologia per fabricar-los a aquesta escala.
Per posar el cable caldria enviar-lo amb un coet fins a posar-lo en òrbita i des d’allà dalt anar desenrotllant-lo per un costat i estirant-lo per l’altre. Així, el pes d’una banda quedaria compensat per la forca centrifuga que empeny cap enfora de l’altre costat. Tot plegat una altra petita proesa d’enginyeria.
I finalment, un cop fixat, s’haurien de posar les cabines per pujar i baixar. Aquests són els prototips en que diferents empreses hi estan treballant. I aparentment s’hi estan invertint una certa quantitat de diners, de manera que sembla que la cosa va en serio.
A la pràctica, la pujada o baixada requeriria uns pocs dies, perquè per de pressa que funcioni, pujar l’equivalent a un edifici de 12 milions de pisos és una cosa que porta el seu temps. Ara bé. Mentre durés la pujada, les vistes segur que serien espectaculars.
Però també deia al principi que la noticia m’ha tornat a la realitat. Quan vaig fer el post, l’any 2005, vaig trobar la web d’una empresa que hi treballava i que esperava fer les primeres probes amb l’ascensor el dia 12 d'abril de 2018. Una data massa optimista sembla, perquè avui hi he tornat a entrar i ja veig que la previsió s’ha endarrerit una mica. Ara esperen tenir-ho a punt el 27 d’octubre de 2031.
De totes maneres he vist que els japonesos també hi treballen. I si comença una cursa per l’ascensor, pot ser que les coses s’accelerin bastant. El primer que el construeixi segur que guanyarà molts calers.
Qui ho sap! Potser els nostres nets podran sortir de la Terra, no en coet, sinó en ascensor!
10 comentaris :
Molt més econòmic, net i segurament ecològic que els coets... però les novel·les de ciència-ficció bassades en ascensors espacials com que no són el mateix que amb naus.
En tot cas, no vull ni pensar el que costarà la revisió anual !!!
;)
ara que hi penso, les converses aquelles de l'estil "fa fred avui eh?" si que serien dignes de gravar !!
hola dan, més que un ascensor aquest invent em recorda a una milotxa (per allà em pense que li digueu estel): quan jugàvem, una vegada que ja estava volant, ficàvem un paperet en el fil que anava pujant fins arribar dalt del tot.
tinc una pregunta: aquest cable, tenint en compte la seua llargària i pes, podria modificar la velocitat de rotació de la terra? gràcies
Una gran pensada tot i que si el fan massa llarg l'hauran d'aguantar fort perquè no els marxi...
Perquè sigui factible ha de ser molt llarg i amb aquesta llargada que dius es podria fer la volta a la terra per latituds ben properes a l'equador o passar-se si són els 50.000 km!!
Carquinyol segur que en faran programes de la tele que imitin aquestes converses.
PS: els del MIT no sé perquè però ja els veia una mica frikis.
són aquelles coses que a priori sembla que hagin de ser impossibles. No ho sé, jo esperaria que es fessin uns quants viatges abans de provar-ho, per si de cas!
Carquinyol. El manteniment i la pintura que caldrà per mantenir-lo bonic!
I les converses seran llargues. Un bon indret per anar solter i sortir amb parella quan arribis a dalt de tot!
albert. En principi no l modificaria perque de fet estaria quasi com un satel.lit geoestacionari. En equilibri entre el pes i la força centrifuga.
Alasanid. L'hauran de fer de la mida justa per mantenirlo estable en orbita. I ha d'estar situat a l'equador. Així de pas, no hi haurà huracans que emprenyin. Si, els del MIT ja ho tenen això. :-D
Anna. Realment, al viatge inaugural quasi millor no anar-hi. No se com ho faran els bombers per treuret de dins si un dia s'encalla!
Uau!!! ostres d'això sí que no en tenia ni idea! Ascensors espacials! Realment sembla mentida que pugui ser, sobretot per això dels nanotubs de carboni... I ja aguantarà?
Deixarem que uns quants ho provin abans. Però teòricament hauria d'aguantar. Farem confiança als enginyers... com sempre.
Publica un comentari a l'entrada