Bicentenari d'un jove aventurer

Avui fa justament dos-cents anys del naixement de Charles Darwin i una de les iniciatives que s’ha organitzat per commemorar-ho és la del «Blog for Darwin». Naturalment no en podia quedar al marge i també dedicarem el post d’avui a Darwin. S’ha de dir, però que el 12 de febrer del 1809 va ser un dia important per la història ja que no només va néixer en Darwin. En una d’aquelles casualitats que fan gràcia, aquell mateix dia també va néixer l’Abraham Lincoln.

De Darwin i la teoria de l’evolució se'n parlarà molt aquest any. Bicentenari del naixement i cent cinquanta anys de la publicació de l’”Origen de les espècies”. Per tant, més que insistir en la importància de la seva obra, em permetreu que, per variar, comenti algunes curiositats menys conegudes d’aquest personatge.

Amb en Darwin hi ha un problema. La seva imatge reflecteix massa bé el que s’espera d’un científic. Un home, gran, amb barba blanca, mirada tranquil·la, posat intel·lectual i una mica malaltís. Res de tot això és massa important i hi ha milions de persones semblants. Però a l’imaginari habitual és així com es representa als savis. I certament Darwin es mereix el qualificatiu de savi, però aquestes imatges es van prendre al final de la seva vida, quan ja s’havia inventat la fotografia.

I el cas és que Darwin va ser un jove prou diferent. Quan llegeixes les seves aventures juvenils i sobretot el diari que va escriure durant el viatge que va fer al voltant del món amb el vaixell HMS Beagle descobreixes un Darwin molt diferent.

Per exemple, de jove era un fanàtic de la cacera. Com que era fill de família rica i que la seva família vivia a l’Anglaterra rural aprofitava qualsevol moment per anar a caçar amb indisimulat entusiasme. Tanta passió tenia per agafar l’escopeta que un dia el seu pare li va deixar anar “Només t’ocupes de caçar, de gossos i d’atrapar rates: seràs el deshonor de la teva família”.

Aquesta afició li va anar molt bé després, quan va embarcar al Beagle. Moltes vegades va ser ell qui marxava a fer partides de caça per obtenir carn fresca mentre navegaven per Sudamèrica. Ell mateix va escriure en una carta a les seves germanes: “Estic passant el setembre a la Patagònia d’una manera semblant a com ho feia a Anglaterra, és a dir: caçant; en aquest cas, però, hi ha la satisfacció afegida de saber que un està donant provisions fresques a la dotació del vaixell. Avui he caçat un altre cérvol i un agutí o cobaia. Aquest darrer feia més de deu quilos i té la millor carn que he tastat mai”.

Però a més de caçar va viure moltes altres aventures. Va cavalcar amb els gautxos, va enfrontar-se a bandits, va dormir al ras sota el cel de la Pampa i fins i tot va intentar, sense èxit, fer servir les “boleadoras” per capturar animals. De fet va fer caure el seu propi cavall. ”Els gautxos es partien de riure i cridaven que fins aleshores havien vist capturar amb les boleadoras tota mena d’animals, però mai un home bolejar-se a si mateix”.

Un seguit d’aventures que, amb vint-i-pocs anys, havien de ser d’allò més intenses. En aquell temps Darwin va escriure “Amb les meves pistoles a la cintura i el meu martell de geologia a la mà, no dec semblar un bàrbar magnífic?”

Com que al vaixell es marejava molt, aprofitava totes les ocasions que tenia per fer expedicions per l’interior. De fet, aquella era una part important de la seva feina, explorar la geologia de les zones per on passava el Beagle. Però aquestes expedicions el van ficar en algun embolic. En una ocasió havia quedat de retrobar-se amb el Beagle a Buenos Aires, però en arribar va trobar que la ciutat estava setjada pels homes del general Rosas. Va negociar amb els soldats i va fer notar que ell mateix era conegut del general (una exageració. Simplement havien coincidit en un sopar). Amb això va aconseguir entrar a la ciutat, per descobrir que el Beagle, veient la que es preparava, havia marxat a Montevideo. De manera que Darwin es va trobar presoner dins una ciutat setjada i va haver de subornar un mariner per poder escapar de contraban a través del bloqueig.

Va escalar muntanyes dels Andes, per indrets on trobaven mules congelades i creus de viatgers que havien mort. Tot i així ell fins i tot feia el fatxenda “pel que he vist, no hi ha res que sigui un autèntic perill, i molt poc que ho sigui en aparença”. Va viure terratrèmols. “ Un terratrèmol com aquest destrueix de cop totes les velles pressuposicions. El món, el mateix estàndard de tot el que és sòlid, es mou sota els nostres peus...”

A Tahití va quedar embaladit amb les illes i els seus habitants. “Allà asseguts, veure allò era un espectacle sublim. Les ombres de la nit enfosquint gradualment els punts més alts. Els tahitians, amb els seus cossos nus i tatuats, el cap guarnit amb flors i vistos a la fosca ombra del bosc componien un bon quadre de l’home habitant alguns boscos primitius".

Quan després de cinc anys de viatge donant la volta al món, va tornar a casa i ja no va fer mai més cap viatge. Es va dedicar a la ciència, es va casar, va tenir deu fills dels que en van sobreviure set, la seva salut es va anar deteriorant i al final es va convertir en l’home, en el savi, de la foto.

Però no deixeu que aquesta imatge us amagui el jove entusiasta, caçador, escalador, aventurer agosarat que va tenir la sort de viure amb una intensitat excepcional la seva joventut.