El bosc allargat

La imatge d’un bosc acostuma a ser la d’una gran àrea de terreny arbrat que s’estén en totes direccions. Dins el bosc hi ha animalons, plantes i arbres fins on arriba la vista. Idealment podem començar a caminar en qualsevol direcció i continuar endinsant-nos més i més al bosc fins trobar-nos envoltats completament per la natura. I aquesta és una imatge força acurada, encara que una mica idealitzada, per la majoria de boscos. Però no per tots. Hi ha un tipus particular de bosc en els que caminant uns pocs metres arribes al centre, i fent unes quantes passes més ja en surts. I malgrat aquestes dimensions tan poc freqüents, tenen una importància ecològica cabdal. Són els boscos de ribera.

Segur que els heu vist moltes vegades, però potser no hi heu parat atenció. Un bosc de ribera és aquell bosc que creix a les ribes dels rius i de terrenys inundats. He dit que mesuren pocs metres d’amplada, però la seva longitud pot ser de tants quilòmetres com tingui el riu. I no us deixeu enganyar per la mida. En un espai tan estret s’hi amaga una notable complexitat.

El primer que destaca en aquests boscos és la mena d’arbres que el composen. Son espècies acostumades a viure en terrenys pràcticament inundats. Pollancres, salses i verns són alguns dels més freqüents. De vegades formen una línia ombrívola enmig de praderies, i altres vegades destaquen a la tardor pel color dels arbres caducifolis que marca una línia groga entre boscos de color encara verd.

A més, els arbres estan organitzats en funció de la distància al riu. No son els mateixos els que estan tocant l’aigua i que tenen unes arrels ficades en terreny inundat sempre, que altres situats uns pocs metres més enllà i que claven les arrels en un terreny més eixut, però que s’inunda amb una certa freqüència. I com que les condicions d’humitat, d’ombra, de temperatura varien en poc espai, la diversitat ecològica que contenen és enorme.

Però a més fan una sèrie de funcions molt importants quan hi penses una mica. Primer que res fan ombra, com tots els arbres. Però aquesta ombra evita que la superfície dels rius s’escalfi més del que toca, evita l’evaporació de l’aigua i manté la temperatura una mica més fresca del que seria sense els arbres. Això sembla poc important, però la concentració d’oxigen a l’aigua depèn, entre altres factors, de la temperatura. Com més fresquet el riu, més oxigen pot contenir i més vida pot mantenir.

Aquesta ombra també serveix per evitar que les algues del riu creixin d’una manera excessiva. És important que un riu tingui vida, però no un excés de vida que malmetria la qualitat de l’aigua.

D’altra banda, les fulles, les branques, el pol·len, tota la matèria orgànica que genera un bosc va a parar a l’aigua, oferint un aport de nutrients importantíssim per les comunitats d’animals que viuen al riu. No únicament peixos, que també, sinó invertebrats que estan a la base de la cadena d’aliments.

Més coses. L’aigua del riu en anar movent-se té un efecte molt important sobre el terreny. El desgasta, l’erosiona i es va emportant sediments riu avall. Però aquest procés queda molt minimitzat per la presencia dels arbres del bosc de ribera, que amb les arrels fan una xarxa que estabilitza el terreny. En condicions normals l’efecte és relativament important. Però molt més quan hi ha una riuada. Per això es nota moltíssim la diferencia en els efectes de les riuades o les crescudes dels rius en zones on encara ens manté el bosc de ribera i en aquelles en les que ha desaparegut.

De totes maneres, el millor és la sensació de paisatge ben endreçat que confereixen a qualsevol indret. Això es pot notar a la majoria de rius que encara el conserven, però en alguns casos és particularment notori. Si heu passejat per les terres de l’Ebre, notareu que el paisatge dels voltants del riu acostuma a ser particularment plàcid. Fixeu-s’hi un moment. Notareu que en part és perquè el riu i el seu bosc de ribera formen una unitat extraordinàriament amable.

Sense aquesta fina línia verda que els acompanya, els rius no serien el mateix.