Adaptar-se o morir

Ahir, un article al diari feia un repàs a diferents civilitzacions que, al llarg de la història havien anat desapareixent per causes relacionades amb el clima. La Terra ha anat experimentant canvis en les condicions climàtiques que oscil·laven entre moderats i castastróficament dramàtics. I no totes les civilitzacions han sabut adaptar-se. Tot plegat m’ha recordat una de les històries més intrigants relacionades amb això. La que va passar a Groenlàndia durant l’Edat Mitjana.

Un resum molt breu seria que l’any 985, una flota de vint-i-cinc vaixells comandats per Erik el Roig van marxar d’Islàndia en direcció a unes terres que el cabdill havia descobert uns anys abans, quan el van exiliar temporalment. Va ser ell qui li va posar el nom de Groenlàndia, que voldria dir “país verd” encara que potser això va ser un nom més propagandista que no literal. Al menys quinze de les naus amb uns quatre-cents colons víkings van arribar i van establir dues colònies en aquell territori.

Durant molts anys la comunitat va prosperar i van mantenir contactes i comerç amb el nord d’Europa. A canvi de sal i metalls ells oferien pells de foca i marfil de les morses. La població va arribar fins les cinc mil persones, repartides en unes quatre-centes granges. Amb el temps, van convertir-se al cristianisme, de manera que van fundar algunes esglésies i al segle XIV fins i tot hi havia un bisbat.

Però alguna cosa va anar malament.

L’any 1792, un missioner anomenat Hans Egede va arribar amb idea de convertir-los a la reforma. Però el cas és que ja no hi va trobar ningú. Únicament quedaven runes i restes d’enterraments.

La pregunta és, evidentment, que els va passar?

I la resposta és que encara no ho sabem del cert, però que segurament va ser una combinació de factors. I, amb seguretat, el clima va ser un d’ells.

Quan va tenir lloc la fundació d’aquelles colònies, el clima europeu estava passant un període particularment amable. Entre els anys 800 i el 1300, les temperatures van estar anòmalament per sobre de la mitjana. Per fer-nos una idea, en aquell temps, Anglaterra exportava vi a França! En aquestes condicions, la navegació per l’Atlàntic nord era més fàcil que d’habitual. Les masses de gel flotant eren menys freqüents i es trobaven més al nord encara. Això facilitava molt els viatges dels vaixells víkings i va permetre mantenir el comerç entre Groenlàndia i Islàndia o Noruega. La vegetació a Groenlàndia també havia de ser més important. Potser fins i tot hi havia boscos.

Però després d’aquest període va arribar la “petita edat de gel” un període en el que el cicle de les temperatures va oscil·lar a l’altre costat. Les geleres van prosperar i els hiverns van esdevenir llargs i intensos. Molts rius europeus gelaven i es podia patinar a sobre sense perill. I si a Europa feia fred, les condicions a Groenlàndia havien de tornar-se duríssimes.

Per començar, la navegació es va anar fent més i més difícil fins que el comerç es va aturar del tot. Quan s’analitza les construccions que van deixar els víkings es poden trobar edificis amb parets de fins a tres metres de gruix i amb habitacions cada vegada més petites, de manera que fossin més fàcils d’escalfar. Un escalfament que havia de ser difícil en un indret sense boscos i, per tant, sense gairebé llenya.

Amb uns estius cada vegada més curts, les collites no tenien temps per créixer i l’alimentació va passar a ser quasi del tot depenent de la pesca. Una pesca que, alhora esdevenia més i més difícil. Les restes òssies mostren una progressiva malnutrició i un escurçament de la talla dels habitants d’aquell progressivament més inhòspit indret.

Altres fets també van contribuir. L’arribada dels inuïts va causar episodis de violència. I a sobre, els víkings no van adoptar els costums ni les robes inuïts, millor adaptats a aquell clima. Potser també va tenir algun brot de la Pesta que va assolar Europa en aquell temps. Ja se sap que les desgràcies mai venen soles.

El cas és que finalment van morir tots. Hi ha qui creu que potser van emigrar, però sense gairebé naus ni recursos per fer-les, sembla poc probable. El final segurament va ser molt més dur. Als darrers habitants, desnodrits, després d'alimentar-se dels pocs animals que els quedaven i d'enterrar als seus poca cosa més els devia quedar, a part d'esperar morir de fam o fred.

La gesta que van fer va ser extraordinària, però finalment estèril. Els va faltar la capacitat per adaptar-se als canvis. Aquells costums que els havien anat bé en un clima determinat no els servien quan les coses van canviar. Un error que nosaltres no hauríem de cometre!