divendres, de maig 15, 2009

Himnes i comportament

Sobtadament, molta gent s’ha posat a parlar d’un himne nacional, o millor, de l’actitud d’aquells qui escoltaven l’himne. I tant parlar del tema, m’ha fet recordar que fa molts anys havia llegit un article d’un gran etòleg, en Konrad Lorenz, que feia referència als himnes. M’he estat una estona repassant el llibre “Consideraciones sobre las conductas animal y humana” i finalment ho he trobat.

Un etòleg és un científic que estudia el comportament dels animals (humans inclosos). L’etologia és una branca interessantíssima del coneixement i que ajuda a entendre molt als animals, però sobretot moltíssim a nosaltres mateixos. Encara que de vegades no ens agradi el que descobrim.

Un fet que no s’acostuma a tenir present és que, igual que hi ha caràcters físics hereditaris, com el color de la pell, la forma dels dits o la facilitat per digerir alguns aliments, també tenen un component hereditari molts comportaments. El que passa és que heretem les estructures nervioses al cervell que ens condicionen a actuar, a pensar, a sentir, d’una manera determinada.

Per exemple, la visió d’un nen petit ens desperta un sentiment de protecció pràcticament a tots els humans. Però quan s’analitza ens adonem que el mateix sentiment el desencadena qualsevol animal que tingui el cap amb unes proporcions que recordin les d’un nen petit. Front alt, ulls grossos, boca petita... Per això els esquirolets són bonics i “monos”. Perquè quan els veiem el nostre cervell posa en marxa els mecanismes automàtics que indueixen el comportament de protegir als infants.

Això s’aplica a moltes situacions. Moltes més de les que creiem. I quan s’observen les situacions de comportament comunitari passa el mateix. Molts animals tenen implantat en el mateix disseny dels circuits neuronals del cervell comportaments que ajuden a mantenir la protecció del grup, de la tribu. I per això, en Konrad Lorenz escrivia:

“Admetem amb tota franquesa que constitueix una bellíssima experiència sentir un “sagrat” calfred quan cantem l’himne nacional, i resulta massa fàcil oblidar que aquesta sensació equival a “l’eriçament de la vella pell del ximpanzé”; que tota la reacció va dirigida, per sistema contra algun “enemic”; i que avui, quan ja no hi ha els óssos de les cavernes ni els tigres dent de sabre que constituïen, en temps llunyans, una amenaça per l’espècie humana, l’”enemic” és una comunitat de congèneres nostres que –amb el mateix entusiasme que nosaltres– se sent també obligada a la defensa de la seva societat”.

Per això el tema dels himnes és delicat. No puc desertar de la meva qualitat d’ésser humà, i per tant, m’emociono quan sento el “meu” himne. I el fet de comprendre que és una reacció atàvica fixada per l’evolució no li treu gens d’emoció al sentiment que pugui tenir en determinades ocasions. I igualment puc sentir com es desperta un sentiment hostil a alguns himnes que interpreto com els “dels altres”.

Naturalment, que experimenti els sentiments no vol dir que els deixi controlar-me o condicionar el meu comportament. No renunciaré (ningú pot), a la meva part “animal”, però intentaré tenir-la controlada per la meva part “racional”. Quan aquest control es perd és quan comencen els problemes. I això s’aplica a l’himne, les banderes, els equips de futbol i tots i cada un dels símbols que, en més o menys grau, sentim com a propis.

Com no pot ser d’altra manera, aquest mecanisme ha sigut explotat per demagogs des de l’inici dels temps. Igual que quan ens acosten la mà a la cara tanquem els ulls en un gest reflex, també tenim comportaments reflexes pel que fa al comportament social. Però en aquest cas, comprendre les manipulacions ajuda a controlar les respostes. No podré (ni ho prentendré) evitar sentir-me insultat o ferit o afalagat, però si que és útil saber quan algú està fent servir aquestes respostes per fer-nos anar com un ramat.

L’interessant és que és fàcil veure quan els passa als altres, però costa molt més acceptar-ho quan són els “teus” demagogs els que et manipulen.

Ara hi ha portades als diaris parlant de l’insult, la falta de respecte i l'ofensa a l’himne. Unes opinions que no ho entenen quan els dius que en altres ocasions ells també actuen de manera ofensiva, insultant o irrespectuosa.

Rarament recordem que estem jugant exactament amb els mateixos sentiments, condicionats per respostes genèticament programades a les nostres neurones i activats o desactivats per uns pocs i per interessos sovint molt menys nobles del que ens diuen.

Perquè mirat objectivament, únicament es tractava d’un joc de pilota i d’una musiqueta. Però, és clar, som humans i, per tant, no era només això.

10 comentaris :

bajoqueta ha dit...

Molt interessant el tema :)

Amb tot lo respecte, ahir que ho veia a les notícies, i jo que si que ho considero com un joc de pilota i una musiqueta, vaig pensar això que tu dius. Ningú és un sant, quan és al contrari també hi ha faltes de respecte. Al final tots som iguals, no per ser d'un grup o d'un altre s'és millor o pitjor. Mig món s'en fot de l'altre mig, i això és així i sempre ho serà crec. I crec que és perquè com sabem que som tant iguals en el fons, volem diferenciar-mos de la resta i cadascú ho fa a la seua manera. Uns critiquen als que ballen la Macarena, i d'altres als que van a l'òpera, per posar un exemple...

Agnès S. ha dit...

Interessant lo de l'ETOlogia, no sabia que es deia així...
I ara, al escriure-ho, m'ha fet pensar en aquell jugador del barça, que jo trobo bastant primari, i m'estic partint de riure...Que dolenta que sóc! :)

Carquinyol ha dit...

Sincerament a mi aquests comportaments no m'agraden gens, m'agradaria molt més viure en un món on tothom es respectés, però això és utòpic. Per a ésser respectats el primer que cal es respectar als altres, i a España massa sovint els símbols, la llengua i tot allò relacionat amb els catalans no és gens respectat, per no dir directament atacat.

Però el que vaig trobar molt més fort de tot l'assumpte és com la televisió estatal va provar d'amagar aquests fets. Això, per a mi, va ser el pitjor de tot plegat.

Això sí, gràcies a la teva explicació estic més tranquil, ara ja sé que determinades reaccions que tinc són cosa de família...

;)

kika ha dit...

en primer lloc, això que dius dels mecanismes automàtics que tenim que ens fan protegir infants i tots els animalets que s'hi assemblin... no ho veig gaire clar... o és a que mi se'm van espatllar abans de nèixer.
ara be, amb l'himmne sí que m'emociono, i molt!
dec tenir algun fallo gros en el sistema :-D


osti, Agnès, molt bo això de l'eto :-D

Laia ha dit...

Per mi és una de les branques de la biologia que gairebé trobo més interessants, l'etologia...

i si posar-se el pèl de punta és anàlg al fet de defensar-se i protegir-se... com és que un sentiment del tot contrari, no "d'enemistat" ni de "defensa" sinó de tranquil·litat i estar a gust també tingui una mateixa resposta física?

Dan ha dit...

bajoqueta. Exacte. Tots som iguals i actuem de manera similar. Tenir clar això fa que entenguem millor la resta de gent. (Altra cosa, però es que compartime el que diuen)

Agnes. ETOlogia: Ciencia que estudia el comportament de l'Etoo.... no esta gens mala,ment!!
:-D

Kika. Has mirat l'enllaç que hi posava? No veus les similituds entre els animalets monos i els que no ens desperten carinyo?
(segur que no has clikat l'enllaç)

Laia. Doncs serà que tenim un ventall de sentiments mes gran que el de respostes físiques. I en algunes coses tenen coincidencies. però si ho analitzes be, notaras que no es del tot igual igual.

carquinyol. L'assumpte de la tele va ser una mica capós. Ecos d'anys passats. Però es que hi ha reflexes que no es treuen facilment!

Alasanid ha dit...

Quan has parlat d'aquest sentiment de comunitat i de buscar nous enemics m'ha vingut un proverbi afganès al cap:

"Jo i el meu país contra el món; jo i la meva tribu contra el meu país; jo i la meva família contra la meva tribu; jo i el meu germà contra la família; jo contra el meu germà."

Joana ha dit...

No crec que el fet s'hagi d'amagar com va fer televisió espanyola, però tampoco donar-li la importancia que li estan donant la resta de cadenes. A més, estava cantat que havia de passar això, no és pas el primer cop. Tot és hereditari!

Dan ha dit...

Alasanid. Curiós proverbi. Curiós país. Però amb idees així, potser ho entenc una mica més.

Joana. Estava cantat i no ha passat res que no hagi passat motles altres vegades. Realment és hereditari.

copepodo ha dit...

"El patriotismo es la virtud de los depravados", que diría Wilde