divendres, de maig 22, 2009

El "piojo verde"

La postguerra espanyola va ser un període llarg i difícil que, afortunadament, va quedant més i més lluny. Però de vegades, en parlar amb la gent que la va viure, t’expliquen coses que et deixen parat. Per exemple, fa poc em van parlar d’unes capsetes que es fabricaven amb taps de suro i que es penjaven com amulets per protegir-se d’una epidèmia que encara va contribuir a fer més dur aquell període. Era el temut “piojo verde”. (Si ho pregunteu als avis segurament que us en faran cinc cèntims).

Però que era aquella malaltia? Doncs es tractava del tifus. I aquí toca fer un aclariment. Una cosa són les febres tifoides, causades per infeccions de Salmonel·la i que poden ser més o menys greu. Però una altra de diferent és el tifus pròpiament dit, causat per un tipus diferent de bacteris anomenats Rickèttsies. Aquest tifus es pot presentar en diferents formes i per això es parla del tifus exantematós, el tifus murí, el tifus endèmic...

L’epidèmia de la postguerra era del tifus exantematós i li deien la del “piojo verde” justament perquè la transmissió té lloc per les picades dels polls. Però no els polls del cap, sinó els polls del cos (els piojos verdes), que són uns animalets diferents i que de fet són negres, no pas verds.

Ara la malaltia es pot tractar amb antibiòtics, però als anys quaranta no n’hi havien per aquí, per això la mortalitat associada a la malaltia va ser prou important. El que calia era prevenir la proliferació dels polls i extremar les mesures higièniques. Unes coses difícils de fer en un període com aquell.

Però la lluita contra el tifus ja portava arrossegant alguna història curiosa. I en particular la del metge francès que va descobrir com es transmetia. Va ser en Charles Jules Henri Nicolle, un microbiòleg francès que va treballar com a director de la seu de l’Institut Pasteur a Tunísia. Allà el tifus era endèmic i constituïa un problema sanitari de màxima envergadura. El problema era que no comprenien com es transmetia. Els metges veien que passava entre persones que compartien quarters, bars o pisos, però on no semblava haver-hi contagis era al lloc més previsible. Als hospitals.

Un malalt de tifus rarament encomanava la malaltia als companys de la sala. Els metges podien emmalaltir, igual que els portalliteres o les infermeres, però els malalts que entraven amb altres patologies no. Això és inhabitual. Si voleu agafar una malaltia infecciosa, a les sales d’espera dels hospitals n’hi ha per triar i remenar. Si té lloc una epidèmia, la major concentració de patògens es donarà allà on hi ha més malalts, és a dir als hospitals. Ara les mesures de control són prou bones, però a principis del segle XX no ho eren gaire. I malgrat tot els malalts tan tranquils.

Doncs l’Henry Nicolle anava ben desconcertat quan un dia va arribar a l’hospital i va trobar un rodamón tirat a l’entrada. Aleshores es va preguntar per quin motiu, el malalt podia entrar però el vector de la malaltia semblava que no. I quan va mirar atentament aquell pobre diable va trobar la resposta.

El primer que feien amb els pacients que ingressaven era treure'ls la roba, dutxar-los i afaitar-los. En fer això, els polls desapareixien, “es quedaven a la porta de l’hospital”. Per això dins l’hospital no hi havia contagis. Eren els polls els que saltaven de cos en cos. I en picar transmetien els bacteris. Com que els polls del cos viuen a la roba, el protocol d’entrada a l’hospital resultava molt efectiu.

Va ser una observació afortunada que, després d’uns quants anys de feina per confirmar aquella idea el van portar a guanyar el premi Nobel de medicina l’any 1928.

I un detall final. El nom de tifus ve del llatí “tifos”, que vol dir atontament, estupor, disminució de les funcions físiques i mentals. Que és l’estat en que et deixen aquestes malalties.

8 comentaris :

Carquinyol ha dit...

Realment a vegades les solucions les tenim davant dels ulls, només cal investigar una mica... això sí, l'episodi del metge a Tunísia és digne de "House" !!

Ramon ha dit...

Lo que fa la higiene... Bon cap de setmana!

Thera ha dit...

Jo quan sento o veig la paraula piojo o similar ja tremolo!

Agnès S. ha dit...

Del tifus n'he sentit parlar, però del "piojo verde" no.
De xinxes, polls (normals)., puces, i paparres molt, m'han explicat moltes anecdotes,...bastant angunioses, per cert.

bajoqueta ha dit...

És curiós com abans també se'n sortien descobrint les maneres d'infecció, una bona norma això de fer-los treure la roba i netejar-los abans d'entrar a l'hospital. Crec que ma iaia me n'havia parlat d'este mal bitxo.

Uff a mi ja me pica tot només de pensar-hi :)

Júlia ha dit...

^^

D'aquí un parell de setmanes tinc un examen de paràsits humans, i visca els polls, les xinxes i les puces!!
No en tenia prou, ja, que n'has de parlar tu també! hahaha

Dan ha dit...

Carquinyol. Però en House necessitaria parlar amb en Wilson. Que si no no se li acut gaire res!

Ramon. Encara més. Lo que fa la manca d'higiene!

Thera. Jo no tremolo, pero em rasco

Agnés S. Pregunta-ho a algun dels que van viure aquell temps i veuràs...

bajoqueta. Amb el tanteig i error han anat trobant moltes coses molt assenyades!

Júlia. Paràsits! Puaj. Es dels temes que et deixa un mal cos...

koldome ha dit...

Si.
Recordo que als anys quaranta, el "piojo verde" era el terror de la gent.
Quan preguntaves: de que s'ha mort?, de ben segur que et deien del "piojo verde"
Recordo tambe, que als nens ens penjaven en un cordillet al coll una pastilla de càmfora. Com si fos una medalleta.
Era per fugitar als polls.

Salut a tots