Bombolles a l'espai

L’amic Jacme, del Basar de les Espècies, m’ha recordat que avui celebrem el “dia de l’orgull friki”. I en una data tan assenyalada m’agrada analitzar algun dels aspectes tecnològics més clàssics de la Ciència Ficció. Una vegada ja vaig parlar del teletransport, però avui toca analitzar un dels ginys més interessants de l’Univers Star Trek. El motor Warp de l’Enterprise. Aquell sistema que permet a la nau viatjar a velocitats superiors a la llum i que, curiosament, no resulta tan impossible com podria semblar.

Una dels grans problemes que tenen els autors de ciència ficció és que l’Univers és molt gran i que l’amic Einstein va fer notar una limitació que imposen les lleis de la física. Cap objecte pot anar més de pressa que la velocitat de la llum al buit. I donades les dimensions de l’Univers, qualsevol viatge requereix anys, segles o mil·lennis per completar-se. Un condicionant molt emprenyador a l’hora de posar-se a explorar.

Però potser hi ha maneres d’esquivar aquesta limitació. Les més clàssiques són els forats de cuc, els salts a l’hiperespai i coses així. Però a Star Trek van proposar un motor que permet anar més de pressa que la llum sense sortir a hipotètics hiperespais. El motor Warp, o motor de distorsió.

La idea parteix del fet que la teoria de la relativitat imposa que cap objecte pot anar més de pressa que la llum, però el que no diu res és de quina és la velocitat màxima que pot agafar el mateix espai. I si una cosa no està explícitament prohibida, podem considerar que està permesa.

Per tant, és tractaria de crear una mena de bombolla a l’espai, fent que el mateix espai patís una contracció per davant de la nau i una expansió per darrera. Igual que una onada distorsiona la superfície de l’aigua durant un moment per quedar tot igual quan ja ha passat. Si l’espai es pogués deformar d’aquesta manera, una nau que es trobés dins la bombolla no es mouria més de pressa que la llum i per tant, no violaria la limitació de la relativitat. Però la bombolla creada si que pot avançar més de pressa que la llum, per tant, pels observadors exteriors, la nau faria el viatge a velocitat superior a la llum.

La nau seria com un surfista que viatgés sobre una onada, a la velocitat de l'onada, però sense ell moure’s respecte de l'onada.

Enginyós però impossible? Naturalment avui en dia si. La pregunta és si en teoria seria possible. I aquí albirem alguna esperança. L’any 1994, a la revista “Classical and Quantum Gravity”, el físic mexicà Miguel Alcubierre va proposar que la idea era factible, sempre que s’aconseguís manipular l’espai de la manera correcta. També calia aconseguir unes quantitats de matèria i energia extraordinàries, però això són els detalls pràctics. L’important és que sembla “teòricament” possible.

I si una cosa és possible en teoria, a la llarga els enginyers s’encarreguen de posar-ho en pràctica.

Altres treballs han suggerit que les energies necessàries podrien ser menors que les proposades per Alcubierre, encara que segueixen sent inabastables ara com ara.

Una característica d’aquest sistema és que, a diferència d’altres sistemes proposats en la ciència ficció, el viatge no és instantani. No es fa un “salt” a l’hiperespai per arribar immediatament al destí, sinó que la velocitat serà proporcional al tipus de bombolla de distorsió que es generi.

Però no és un problema. Si aconseguíssim fer un viatge de vint anys llum en únicament una setmana, algú es queixaria? Bé, segur que hi hauria turistes que si. Però és que hi ha gent que es queixa sempre i per tot.