dilluns, de maig 18, 2009

Aclarint l'anomalia

L’anomalia Pioneer és un fenomen que porta de cap als físics des de fa uns quants anys, quan es van adonar que les velles sondes Pioneer es desviaven de la trajectòria prevista. Les missions Pioneer van ser les primeres que van arribar prou lluny com per abandonar el sistema solar. Els senyals que enviaven van anar esdevenint més i més febles, fins que es va perdre el contacte. De fet, l’últim “bip” que vàrem captar de la Pioneer 10 va ser el 23 de gener de 2003. I ara l’únic que en sabem és que va camí de l’estrella Aldebaran, on hi arribarà d’aquí a poc més d’un milió i mig d’anys.

Però els astrònoms van notar que la trajectòria es desviava lleugerament del previst. Alguna cosa, alguna força, empenyia les naus en direcció al Sol, i la causa d’aquesta anomalia no estava gens clara. En realitat, avui en dia encara no se sap el que els passava.

S’han proposat tota mena de teories. Unes de senzilles, com petites fugues de gas que afectarien el moviment de les naus, o errors en el disseny de la nau. Altres de més complexes, com l’efecte de la matèria fosca, manifestacions d’altres dimensions o alteracions en les constants universals.

El que passa és que proposar explicacions és fàcil, però demostrar-les ja costa més. Però un parell d’iniciatives han posat fil a l’agulla.

Una explicació pot ser un petit efecte en les piles radioactives de les naus. Un investigador de la NASA ha fet un model informàtic de la nau i de com es distribueix la calor generat per les seves bateries. Les Pioneer funcionaven amb piles de plutoni, i la calor que generava la radioactivitat es feia servir per produir l’electricitat que mantenia els sistemes funcionant. Però part d’aquesta calor també es perdia a l’exterior.

I aquí podria estar la clau. Si un objecte perd calor, vol dir que està emetent fotons infrarojos, i si no els emet per tot arreu igual experimentarà una lleugera “pressió” superior per uns costats que per altres. Naturalment, aquesta força és pràcticament indetectable, però si s’aplica durant molt i molt de temps, al final la desviació que causa es pot arribar a mesurar. I en un viatge de tants milions de quilòmetres, com el que fan les naus espacials, els efectes podrien ser detectables.

Per saber si això és factible, han agafat les dades de telemetria (és a dir de posició, velocitat i tot això) que va anar enviant la Pioneer al llarg del seu periple, i amb això intenten reconstruir fidelment la trajectòria. Alhora, han fet un model de distribució de la calor residual per tota la nau i aquí han començat a trobar coses interessants. La calor no es distribuïa per arreu igual. Algunes zones, com l’antena, captaven més calor, i altres restaven més fredes. Aquesta diferencia pot alterar el moment cinètic de la nau i explicar part de l’anomalia Pioner.

La qüestió és si ho explicaria completament. Però l’estudi encara està en curs. Cal tenir paciència.

Per altra banda, també s’està atacant el problema amb una altra estratègia. Si hi ha una força desconeguda, exòtica, que afecta les naus, això mateix s’hauria de notar en altres objectes. Segurament els grans planetes exteriors són massa grans per notar forces tan petites, però i els objectes més petits? En aquest sentit, Plutó és un perfecte candidat. Prou petit com per veure’s afectat, i amb una òrbita que anem seguint des de fa molts anys.

Els primers càlculs no van notar res estrany en Plutó, cosa que indicaria que la força és massa feble per afectar-lo o que és un problema exclusivament del disseny de les naus. Però fa poc uns altres investigadors han indicat que encara no està tot dit. Plutó és molt lluny i el coneixement que tenim de la seva òrbita no és prou exacte com per detectar canvis tant petits com els que serien d’esperar.

De vegades ens sembla que coneixem les coses amb una precisió més gran de la que és raonable. Sabem on és Plutó, però no pas amb una exactitud de pocs quilòmetres!

De manera que encara no podem descartar res. Però sigui el que sigui cal esbrinar-ho. Per millorar el disseny de les naus que enviem a l’espai o per millorar el nostre coneixement sobre les lleis fonamentals de l’Univers.

I sobretot, per satisfer la nostra insaciable curiositat.

5 comentaris :

Llum ha dit...

Sí, la curiositat sobre tot :-D

Veus? No sabia això de la calor... amb tot aquest temps, s'han buscat moltes explicacions :-D

Joan Ayats ha dit...

Sempre he volgut pensar que aquesta anomalia és produïda per la sensació que experimenta aquell que, al mirar enredera, se n'adona que potser ha anat massa lluny i sent nostàlgia dels orígens.
De totes maneres, no crec que la NASA consideri la meva teoria. ;-)

A reveure,

Carquinyol ha dit...

És curiós veure que es passa de la ignorància absoluta a tenir més d'una hipòtesi viable !!

Però jo crec que, per molt que diguin, els ha arribat la cridòria des de Canaletes i no volen marxar sense veure el triplet :P

Alasanid ha dit...

A veure, de moment són hipòtesis però em convenç més la primera, si xocant, els fotons poden refredar partícules fins quasi a 0 K per què no poden desviar una nau americana??

També podria ser per culpa de l'energia del buit XD.

O potser només ens sembla que es desvia.

Dan ha dit...

Llum. Que no falti la curiositat. Perquè comences a estirar un fil i mai saps que trobaràs! :-D

Joan Ayats. Dons les Pioneer i les Voyager han de tenir molta, però molta nostàlgia!

Carquinyol. Aquest pas, de la ignorància a les posibilitats és el que fa divertida la ciència!


Alasanid. Igual algú ha calculat malament la posició de la terra :-P