dilluns, d’octubre 19, 2009

Hipàtia d'Alexandria

Diuen que cal estudiar història per evitar repetir en el futur els errors que ja es van cometre en el passat. Si tenim en compte l’historial de la humanitat sembla que els historiadors no tenen gaire èxit en aquest aspecte, però segurament no és per això que els interessa la història. En realitat és molt més útil per comprendre la societat en que vivim. Sense saber del passat no es pot entendre el present, amb totes les seves absurdes contradiccions. Segur que hi ha molts més motius per conèixer la història, i el simple plaer del coneixement no és el menor d’ells. I un motiu, menor potser, seria evitar errors de sensibilitat.

Per exemple, qui va tenir la idea de situar els carrers Rocafort i Entença un al costat de l’altre? Tots dos eren capitans dels Almogàvers, però Rocafort va fer matar Entença, de manera que no costava res situar els carrers amb aquests noms una mica més allunyats.

I una cosa semblant diria que passa amb Hipàtia d’Alexandria. La filòsofa que la pel·lícula “Ágora” està posant de moda.

He de dir que la pel·lícula no m’ha desagradat. Els mestres en fer superproduccions són els americans, i la manca de veterania és nota, però en general és interessant malgrat algunes inexactituds històriques (que només és una pel·lícula). La vida d’Hipàtia ha sigut motiu de molt interès i una certa idealització pel fet de ser una dona i de ser la darrera personalitat brillant en el món de la cultura clàssica. Després d’ella ja no hi ha noms que destaquin fins molts més segles després. I, és clar, la seva mort, a mans d’un grup d’exaltats cristians que la van assassinar de manera salvatge quan tenia entre quaranta-cinc i seixanta anys (l’edat exacta tampoc la sabem amb precisió).

Tot això potser ha inflat una mica els seus mèrits. Després de tot, no ens ha arribat cap obra seva i el que en sabem és per referències dels seus alumnes i per les cartes que li van escriure i que encara conservem.

Hipàtia va ser directora de l’escola platònica d’Alexandria i la primera dona matemàtica que coneixem amb certesa. Probablement va ser el seu pare, Teò d’Alexandria, astrònom i matemàtic qui la va formar en aquestes branques del saber. Sabem que va treballar amb el seu pare en una nova versió dels “Elements” d’Euclides, que va revisar les tables astronòmiques de Tolomeu o que va fer comentaris a l”Aritmètica” de Diofant. Tot plegat revisions sobre obres d’altres, però cap de pròpia que coneguem.

El que no hi ha dubte és que va ser una gran dona i que era molt estimada pels seus companys. El Bisbe Sinesi de Cirene, li va escriure “Estic dictant aquesta carta des del meu llit, tant de bo que vostè la rebi en bon estat de salut, mare, germana, mestra i benefactora i tot allò que sigui honrat tant en nom com en obra...”.

Hipàtia es va mantenir en el paganisme en un temps en que el cristianisme s’anava arrelant com la nova religió que s’imposava. En aquells temps la brutalitat no era infreqüent (potser ha deixat de ser-ho?) i Hipàtia es va veure enmig de les disputes entre pagans i cristians i també entre els patriarques de Roma, Constantinoble i Alexandria. Guerres de poder en que els temes de fe eren sovint simples excuses.

L’any 412 Ciril va esdevenir patriarca d’Alexandria, un càrrec extremadament poderós, no únicament des del punt de vista de l’Església sinó també polític. Per exemple ell podia controlar el subministrament del gra egipci a Roma. Va ser tot un personatge que va manar amb mà de ferro. Va augmentar la pressió contra els pagans, els heretges i els jueus fins aconseguir expulsar-los d’Alexandria i per això, quan Hipàtia va ser linxada per integristes cristians es va sospitar d’ell. Això no es va aclarir mai i semblaria una jugada poc intel·ligent per algú com Ciril, però, qui ho pot saber?

En tot cas, Ciril i Hipàtia representaven dues maneres contraposades de veure el món. L’un era un líder de la nova religió mentre que l’altre era el punt final de la decadència de la cultura clàssica. Ara és fàcil adjudicar papers de bona i dolent, però caldria comprendre molt millor aquells temps abans de decidir res. En tot cas eren personalitats ben oposades.

Per això deia que conèixer història és útil per evitar errors com el que jo diria que van cometre els qui van batejar un cràter de la Lluna amb el nom d’Hipàtia. Trobo que és una idea excel·lent i que se’l mereix. Però el cas és que van posar el nom de Ciril a un cràter proper. En realitat van batejar un grup de cràters amb els noms de Hipàtia, Teò (el pare d’Hipàtia) Ciril i Teòfil (Patriarques d’Alexandria). Potser van viure al mateix període, però sincerament, aquests cràters jo els hauria agrupat diferent.

11 comentaris :

Carquinyol ha dit...

Realment hi ha molts passatges de la història que sovint es repeteixen, però com tu dius, sembla ser que els protagonistes no en són pas conscients.

Respecte això dels cràters... a Ciril gairebé millor que l'haguessin atorgat un cràter a Mart, no? ;)

fcasarra ha dit...

Certament Hipátia no deuría ser la única victima d'aquells temps convulsos, però si que es un símbol que dels temps que haurien de venir.

També resulta paradogíc que aquells que durant segles han benerat els mártirs dels circs romans, tinguin sants (Sant Ciril d'Alexandría) suspitosos de provocar crims com aquest.

També els mártirs dels romans ho foren per motius estrictament polítics sota l'excusa de la religió.

Fets com aquest demostren que no va ser el cristianisme qui va conquerír Roma, si no Roma qui va conquerir el cristianisme pel seu própi profit.

Rita ha dit...

M'encanta com ens expliques les coses! :-)

Dan ha dit...

Carquinyol. Hi tant si es repeteixen. A la mateixa Alexandria, segles després, l'Islam va escombrar el cristianisme igualet igualet.
Mart? Deu de la guera i la sng? Que dolent que ets! :-D

fcasarra. Hipàtia si que va ser un simol. I es podria aplicar a moltíssims temps històrics. També la relacio entre Roma i el cristianisme. Els botxins esdevenen victimes, les victimes botxins i així anar fent.

Rita. ;-)

Clidice ha dit...

A part que Sòcrates, que diuen que tampoc ens va deixar cap paper i ens hem de creure el que en va dir Plató d'ell, els personatges de l'antigor no crec que tinguessin gaire clar això de deixar documentació per tal de passar a la posteritat amb certificats :) Encara no he vist la pel·lícula, però tot i l'entusiasme primer, ara ja em comença a fer mandra, per la cosa de què tothom en parla massa, què hi farem! De tota manera una curiositat molt interessant aquesta que esmentes dels carrers i els cràters. Ja és ben veritat que no en sabem mai prou :) gràcies per l'article :)

Dan ha dit...

lidice. Avui tampoc en deixarem gaires. Tot allò que teniem guardat en disquets ja està perdut. I els CD tenen els dies comptats. Veurem quan duren els USB.
La película és d'aquelles que en parlen mass i ja hi vas ciondicionat. Sentint comentaris normalment penso que ni es tant dolenta, ni tant bona.

kika ha dit...

molt interessant tot això que expliques, però què en guanyaríem de colocar els símbols d'una altra manera?
la història és la que és.

Frannia ha dit...

A mi, precisament, el que més més engoixa d'estudiar la història és veure com es repeteix. Certament no aprenem els éssers humans, no hi ha manera. No he vist la peli, però em fa moltes ganes. I això que diu la Kika que la història és la que és, no sé, no sé, jo diria que la història és la que ens conten.

Dan ha dit...

Dan. No ho se. Però cal tenir clar que els símbols son símbols i que si estan col·locats de determinada manera acostuma a ser per algun motiu.

Frannia. Si que es angoixant i una mica depriment. Però sense la història potser encara seria pitjor. La pel·licula... doncs ja diràs que t'ha semblat quan la vegis. No et deixis influenciar a priori.

Alasanid ha dit...

El més sorprenent del món romà va ser que tot i tenir grans arquitectes i militars, mai va destacar per grans matemàtics o filòsofs que tractaven la natura. L'excepció era Alexandria i no era gràcies als romans mateixos sinó a la Biblioteca que ja hi era abans.

I pel que fa a matemàtiques ara mirava a veure quines eren les següents (rellevants) i n'hi ha poques fins a Sophie Germain.

I de ben segur que tenien un caràcter com el de la Hipatia.

Dan ha dit...

Els romans eren pràctics. Vam aprofitar tot el coneixement dels hel·lenics per construir una formidable màquina de conquerir el món. Just al reveés dels grecs, que filosofaven molt, però feien poca cosa pràctica i es limitaven a lluitar entre ells mateixos. Dos filosofies molt diferents.