Onades, estadis i neurones

Un espectacle d’allò més divertit de veure (i participar) són les onades que fa el públic als estadis a base de posar-se dempeus i aixecar els braços. Primer ho fan uns, tot seguit ho fan els del costat, després els següents i així l’onada va avançant. Si ets a l’estadi simplement has d’esperar que arribi i posar-te dempeus, cridant i movent els braços. Ningú és mou de lloc, però l’onada es desplaça.

Doncs el cas és que els nostres pensaments, les nostres percepcions, funcionen gairebé de la mateixa manera. Al llarg de les neurones, les cèl·lules del sistema nerviós, els impulsos es desplacen igual que les onades dels estadis de futbol.

Hi ha un parell de petites diferències. La primera és que el procés no passa a les grades de l’estadi sinó a la membrana de la neurona. I l’altre és que enlloc de persones posant-se dempeus el que hi ha són unes proteïnes en forma de porta que s’obren i es tanquen.

Una neurona que estigui tranquil·la sense fer gaire res té una característica curiosa. A la part de fora de la cèl·lula hi ha molt més sodi que no pas a dins. I al revés, a la part de dins hi ha molt més potassi que no pas a fora. Això sembla una ximpleria, perquè ja sabem que a dins de la cèl·lula les coses són diferents de fora, però en aquest cas el resultat és que a fora hi ha una certa càrrega elèctrica positiva i a dins és més aviat negativa. Tècnicament es diu que hi ha una “diferència de potencial”. El motiu és que els ions sodi tenen càrrega positiva.

Doncs quan comença l’impuls nerviós el que passa és que unes proteïnes que actuen com si fossin una finestra o una porta especial per al sodi, s’obren i permeten l’entrada d’aquests ions dins la cèl·lula. Com que n’hi havia més a fora que a dins, tenen tendència a igualar les concentracions i n’entra un grapat. Això canvia la distribució de les càrregues elèctriques i la membrana queda despolaritzada. Però aquesta mateixa despolarització fa que la porta pel sodi es tanqui i s'obri una altra porta per al potassi, que començarà a sortir de l’interior de la cèl·lula. Com que el potassi també té càrrega positiva, el resultat és que es recupera el potencial que teníem al principi. Tot això en pocs milisegons.

I quan tot això passa en un indret de la neurona, el que fa és provocar que passi a la zona del costat. La despolarització i repolarització fa que s’obrin els canals de sodi més propers, que despolaritzaran aquella zona. Un fet que farà que una mica més enllà s’obrin més canals, que despolaritzaran una altra zona i així anar fent. Igual que l’onada dels estadis, per la membrana de la neurona es desplaça una onada de despolarització–repolarització. D’aquesta manera, un senyal que arriba a un extrem de la neurona pot sortir per l’altra banda, enviant un senyal a les neurones del costat.

El sistema és la base del funcionament de les neurones i alguns anestèsics locals funcionen simplement a base de bloquejar aquests canals de sodi i potassi. Quan això passa, els ions no es poden moure, la membrana cel·lular no es despolaritza i l’impuls nerviós desapareix.

Moltes neurones han sofisticat aquest sistema per anar més de pressa i al final l’impuls nerviós pot avançar saltant al llarg de la neurona a una velocitat de 120 metres per segon. Aquest detall fa empipar molt als que en un moment d’inspiració poètica afirmen que amb el pensament poden anar instantàniament a qualsevol indret. Quan diuen això jo els recordo que no és instantani, que només van a 120 m/s ja que aquesta és la velocitat dels impulsos nerviosos i, per tant, dels pensaments. Normalment en aquest punt m’engeguen a fer punyetes i reconec que no els ho puc retreure. (Però és que tampoc em puc resistir).

En tot cas resulta desconcertant quan t’adones que allò que pensem, el que veiem, escoltem, sentim, experimentem... tota la nostra vida interior, es fonamenta bàsicament en una onada de ions sodi i potassi que van movent-se d’una banda a l’altre de la membrana de les nostres neurones.