dimarts, d’octubre 13, 2009

L'intrigant temps

Entre les coses que tenim més clares i que, alhora, ens costen més d’explicar, hi ha el temps. Aquest problema ja se’l plantejava Sant Agustí a finals del segle IV, a les seves Confessions, on hi va escriure (XI, 14, 17):

"¿Què és, doncs, el temps? Si ningú m'ho pregunta, ho sé, però si vull explicar a qui m'ho pregunta, no ho sé. El que sí que dic sense vacil·lació és que sé que si res passés no hauria temps passat; i si res passés, no hi hauria temps futur, i si no existís, no hauria temps present. Però aquells dos temps, pretèrit i futur, com poden ser, si el pretèrit ja no és i el futur encara no és? I pel que fa al present, si fos sempre present i no passés a ser pretèrit, ja no seria temps, sinó eternitat. Si, doncs, el present, per a ser temps és necessari que passi a ser pretèrit, com dir-vos que existeix aquest, la causa o raó de ser és a deixar de ser, de manera que no podem dir amb veritat que hi ha el temps sinó pel que fa tendeix a no ser?".

En llenguatge col·loquial diríem que portava una bona empanada mental, però si ho pensem un moment i ho rellegim amb calma ens adonem del problema que, encara, no ha trobat solució.

El cas és que tots tenim una percepció del pas del temps. El podem mesurar amb precisió, el podem sentir a mida que envellim, podem distingir perfectament l’ahir del demà. I tot i així, encara no tenim clar que coi és el temps.

Els físics no són de gaire ajuda. Diuen que és una quarta dimensió, però diferent de les tres de l’espai, i que per això parlen de l'espai-temps com una sola cosa. I quan demanes més precisió sovint acabes amb un decebedor “el temps és allò que mesuren els rellotges”. També és parla de la fletxa del temps marcada per la termodinàmica. Sabem que hi ha una magnitud anomenada entropia (i que es simplifica dient que és el grau de desordre d’un sistema) que sempre tendeix a augmentar. Per això la fletxa del temps, allò que indica on és el futur i on el passat, vindria determinat per aquella direcció en la que augmenta l’entropia.

Però de nou això és insuficient. La brúixola marca el nord i això ens permet orientar-nos. Però la brúixola no ens explica que és l’espai.

I a sobre, va venir Einstein amb la relativitat i va demostrar que el temps pot alterar-se. Que segons la referència que fem servir poden ser moments diferents per uns i altres observadors, que el temps pot transcórrer a velocitat diferent depenent de com ens movem.

També resulta intrigant la percepció del temps psicològica. Hi ha lesions cerebrals que fan que encara que puguis recordar les coses, perds la capacitat d’ordenar-les en el temps. És el que s'anomena "Amnèsia de localització temporal". Això indica que realment al cervell podem ordenar cronològicament els records d’alguna manera que encara no tenim clara. I podria ser que allò que considerem temps estigui molt condicionat per la manera com el cervell processa aquesta mena d’informació.

Si simplement guardéssim records, però no els ordenéssim en una seqüència temporal, ens plantejaríem el concepte de “temps” de la mateixa manera?

Al final el “temps” és un concepte interessant per dedicar-hi un cert temps a pensar-hi. De seguida ens adonem que moltes coses que donem per sentades i clares, en realitat no ho estan gaire. Al final, és molt fàcil acabar amb la mateixa empanada mental que Sant Agustí, perquè... algú té una bona definició de "temps"?

17 comentaris :

Carquinyol ha dit...

Temps eś allò que tothom et demana però que mai té ningú quan tu s'ho demanes a ells (més o menys com els diners...) :P

Per cert, la part de Sant Agustí m'ha recordat al primer episodi d'Star Trek Deep Space 9, quan el capità Sisko es troba a una espècie que es mou pel temps com nosaltres ens movem per qualsevol de les altres dimensions de l'espai i els ha d'explicar que els humans no tenen aquesta capacitat.

McAbeu ha dit...

És d'aquestes coses que tots sabem que són però que ningú sap explicar perquè tenen molt de subjectiu.
La definició del diccionari: Durada i successió de les coses, considerada com a transcorrent d'una manera contínua i uniforme i que hom mesura per fenòmens successius esdevinguts a intervals regulars no explica perquè a vegades 1 minut se'ns fa etern i altres, 1 hora passa volant.

kika ha dit...

quanta raó, Carquinyol!

i és en aquest episodi del DS9 que fa servir com exemple el beisbol?...

jo el temps inteonto aprofitar-lo tot... i sempre en tinc per allò que de veritat m'interessa.
de fet, crec que això mateix li passa a tothom, però alguna gent no se n'adona de que li passa...

en Girbén ha dit...

Atenent a la teva demanda final, si no la resposta absoluta sí la cosa que he sentit com a més propera l'he trobada a LAS TÁCTICAS DE CRONOS (Siruela, 2005) d'Étienne Klein. I és que un físic del CERN que es defineix com alpinista va uns passos per endavant a l'hora de dir res encertat del temps, l'única dimensió que no podem recórrer en totes direccions.

Clidice ha dit...

I això perquè el contemples des d'una civilització "històrica", en una civilització "arquetípica" el temps pren tota una altra dimensió :)

asimetrich ha dit...

I perquè al programa on fan la predicció meteorològica (i a la meteorologia en general) li diem "el temps"? Només li faltaria això a Sant Agustí per fer-li venir un curtcircuit mental.

Dan ha dit...

Carquinyol. Temps... diners... tens una visió molt occidental de la vida ;-)
Catxis. Aquest capítol no l'he vist.

McAbeu. Exacte. La definició no aclareix gran cosa a no ser que l'experimentis subjectivament. Hi ha altres coses, com el color, que son experiències subjectives però que al menys permeten una definició física precisa. El temps, de moment no.

Kika. Curiositat sintàctica. El temps el tens pel que t'interessa o l'utilitzes pel que t'interessa? En realitat el temps no es una "cosa" que es pugui tenir. O si?

Girbén. En tot cas, que no podem recórrer en tots els sentits. Com que el temps es del unidimensional si que el recorrem completament, però únicament en un sentit. Del passat al futur. O al menys això és el que ens sembla a tots.

Clidice. Com seria una civilització arquetípica?

asimetrich. Eiii. Si a sobre hi afegim les polisèmies ja no val :-D

Clidice ha dit...

Sense ganes de "fotre un rotllo", una civilització arquetípica, o una cultura que viu dins l'arquetip, és la del mite. Una cultura o civilització amb una concepció sincrònica del temps, no diacrònica com la nostra. La societat és "com ha de ser", "com ha estat sempre", els elements històrics reals no existeixen, només existeix el món ideal. Són típicament arquetípiques les civilitzacions duals. Qui ho va expressar força acuradament fou Mircea Eliade, a "El mito del eterno retorno".

M'agrada que la comprovació de paraules sigui "cantic", ho trobo d'allò més adequat :)

Alasanid ha dit...

És una d'aquelles coses que fa gràcia preguntar. I hi ha altres propietats intrínseques de l'Univers que també costen de definir: longitud.

Però és normal que no es puguin definir ja que totes les altres coses es defineixen a partir d'aquestes.
Els físics no són de gaire ajuda jajajaja, ja va bé, així ens garentim la feina.

Però el temps no és ben bé la quarta dimensió ja que la quarta dimensió (en la relativitat especial) hi ha una c i una i (unitat imaginària) multiplicant.

en Girbén ha dit...

Veig, Dan, que has percebut les limitacions de la meva suposició al recuperar el traç musical del temps. Serien els músics els que millor et podrien respondre si el temps és el seu afer principal, la pega és que no ho farien amb paraules concretes sinó amb un fluid plaent.

Dan ha dit...

Clidice. Una cultura amb una concepció sincrònica del temps... fascinant. La nostra cultura, des d'alguns punts de vista, de vegades sembla ben limitada!

Alasanid. Definir la Longitud tampoc és senzill. És el que tenen els conceptes bàsics. Una c i una i. Una dimensió definida amb números imaginaris. Brrrr!

Girbén. Doncs es un punt de vista per definir el temps que no he considerat. Però segur que els músics tenen un concepte més acurat que la majoria. Si més no, diferent.

kika ha dit...

jo el temps el tinc pel que m'interessa i l'utilitzo pel que m'interessa.
i si que el considero com una cosa que tinc, valoro i gestiono, tu potser no... ves a saber...

Júlia ha dit...

Però Alasanid, a mi no em sembla ni molt menys comparable la definició de longitud de la del temps:
La longitud és la diferència entre dos punts a l'espai. I aquest dos punts són materials. Pots entendre la longitud com una mesura infinita, perquè els dos punts també els pots anar fent petits i petits i no acabaríem mai. Però almenys, la longitud és més "material". El temps seria la diferència entre dos moments del temps, i això ja no té ni cap ni peus!

Dan ha dit...

Kika. Ui, ui. Que jo només volia distingir entre tenir i emprar. El temps no es una cosa que es pugi tenir guardada. Simplement passa i el dediques a una cosa o altre (segons valoracions i interessos, obviament).

Júlia. Tens raó. Suposo que més que la longitud, l'equivalent a definir el temps seria definir l'espai mateix.

Alasanid ha dit...

Uix.. quan m'he referit a longitud estava pensant més semblant a això dius tu Dan.

Julia, la veritat és que em sembla un tema curiós per parlar-ne però amb el temps podries fer el mateix (segons el meu entendre, clar). Vull dir que també és la diferència entre dos punts d'un espai-temps que té una geometria molt peculiar.

El que passa és que podem percebre les nocions de longitud a través de la vista.

Però és un tema més aviat filosòfic perquè si planteges la geometria de l'espai-temps a un matemàtic que s'hi dediqui ben poc li costarà dir què és i de la mateixa deixar perplex a qui l'escolti.

Toni ha dit...

Quin article més interessant! :)

Dan ha dit...

Alasanid. El que sembla evident és que, com en tot sistema lògic, cal partir d'alguna cosa que sigui evident i que no calgui demostrar. per això, espai o temps ens serveixen com obvietats que o les experimentes o no hi ha manera.


Toni. Gràcies!