L'art de cercar, de trobar i d'escriure

La manera com els científics donen a conèixer els seus treballs és la publicació d’articles. També hi ha els congressos i altres reunions, però el que compta al final és la publicació en una revista científica. Allà s’hi pot trobar (en teoria) els detalls sobre com s’ha fet el treball, les dades que s’han obtingut i les conclusions a que han arribat. D’aquesta manera, quan treballes en algun camp pots repetir experiments que altres ja han fet per veure si realment surt el que diuen. Però sobretot pots començar la teva recerca a partir del que ja coneixem. És un perill molt real dedicar temps a investigar alguna cosa que algú ja ha descobert abans que tu.

Per tant, abans de començar cap treball de recerca, cal esbrinar el que ja s’ha publicat sobre el tema. I aquí comencen els problemes, perquè el cas és que de treballs se’n publiquen molts. Abans calia anar físicament a la biblioteca a buscar entre llargues files de revistes. Allò tenia un cert encant, però fa temps que resultava impossible per les biblioteques disposar de tota la producció científica que es genera.

Per sort va arribar internet i ara l’eina principal per cercar informació bibliogràfica són les bases de dades de les diferents biblioteques. La que més conec i segurament la més usada en el camp de la biomedicina és el MedLine, de la Biblioteca Nacional de Medicina dels Estats Units. Per accedir-hi es fa servir una eina anomenada PubMed i que permet tafanejar i veure que s’investiga i com va la recerca en qualsevol camp o en que està treballant un científic en concret. Aviat t’adones que és com una mena de Google, amb la diferència que no tens milers de repeticions de cada entrada.

El que passa és que cal tenir una mica d’art quan vols trobar alguna cosa. Per exemple si estic interessat en treballs sobre el càncer i simplement escric “cancer”, em surten 2.344.788 articles. I busqués hipertensió en trobaria 309.585 i per Alzheimer 53.440. Evidentment és impossible llegir tot això. A més, quan acabés de llegir ja haurien publicat uns quants milers de treballs més. Per tant, cal afinar el que volem. Si vull saber coses sobre el càncer de pulmó i no els altres ja reduïm el nombre d’articles a 181.341. Òbviament cal afinar molt més el que busques.

Al final agafes pràctica en això de les paraules clau. Després de tot no és molt diferent de buscar al Google. La gràcia és que quan ja ho tens prou seleccionat, obtens els títols dels treballs, els autors i el lloc on han fet el treball i la revista on l’han publicat i un petit resum del que han fet.

Amb tot això ja pots seleccionar quins treballs consideres realment interessants. Aleshores ja toca aconseguir una copia a través de la xarxa i posar-te a fer el teu treball. Un treball que voldràs que tingui molt èxit, és a dir que se’l llegeixin molt i que l’esmentin moltes vegades en altres treballs. I per aconseguir-ho, a més de ser un bon científic, treballar bé, obtenir bons resultats i tot això, cal saber una mica de lletres.

Perquè si us heu fixat, la decisió de quins treballs llegirem i tindrem en compte es basa en la recerca que hem fet per la base de dades. I el que tenim és bàsicament, el títol i el resum del treball. Hi ha qui escriu molt be, fan uns títols impactants i uns resums clars i que inciten a llegir aquell treball. En canvi hi ha altes que presenten treballs excel·lents però amb uns títols anodins i amb uns resums avorridíssims que no mouen a ningú a seguir llegint.

I avui en dia, en una època de super-especialització, costa convèncer als estudiants recent llicenciats que tenir una certa capacitat d’escriure correctament (i preferentment en anglès!) però sobretot d’ordenar i expressar les idees de manera entenedora, és una qualitat molt valuosa en un científic si pretén que el seu treball sigui reconegut. Difícil, ja que encara hi ha una línia divisòria massa marcada entre els “de ciències” i els “de lletres”.