dimecres, de març 17, 2010

Herència militar

Suposo que és una característica ben humana, però el cas és que molts vegades topo amb contradiccions que em fan dubtar. Amb el temps un aprèn a conviure amb les pròpies contradiccions i assumeixes que, en ocasions, allò que creus i allò que t’agrada està en conflicte. Sospito que només les persones extremadament simples no cauen en contradiccions.

Algunes simplement fan somriure i no tenen més importància. Per exemple, per principis tota la parafernàlia militar no m’agrada, però la música militar si. I no em pregunteu el motiu perquè no l’entenc. Simplement sento marxes militars i se m’enganxen, encara que renegui de tot el que representen. Potser és un efectes secundari d’haver vist de petit “El puente sobre el río Kwai” i quedar enganxat xiulant la cançó?

I hi ha un altre cosa que m’agrada força, malgrat tenir un origen militar i representar, en certa manera, una cultura que potser no m’acaba de fer el pes. Unes ulleres. Amb seguretat unes de les més venudes al món. Són les Ray-Ban Aviator.

L’associació que es fa entre aquestes ulleres i els aviadors militars no és per casualitat. L’any 1936, la força aèria dels Estats Units va encarregar als fabricants de material óptic Bausch & Lomb el disseny d’unes ulleres per protegir els ulls dels pilots d’aviació. Aquests feia temps que es queixaven de l’efecte del Sol. Els enlluernava i els dificultava el volar en uns aparells que cada vegada anaven més alts i més de pressa. Uns moments de quedar enlluernat poden no tenir massa importància a terra. Però no és el mateix si estàs pilotant un aparell de caça que va molt de pressa i, potser, en ple combat aeri.

El resultat van ser unes ulleres específicament dissenyades pels aviadors. Amb un vidre fosc i molt gran, que protegís dels rajos de Sol vinguessin de la direcció que vinguessin. Amb unes barres laterals ben primes i lleugerament flexibles per poder-les enquibir dins el casc dels aviadors. També la forma, relativament arrodonida, es va pensar per permetre que el conjunt s’adaptés al visor del casc. I finalment fetes amb materials ben lleugers, de manera que no molestessin.

Tot plegat resulta un disseny d’una gran simplicitat que trobo genial.

Inicialment eren de color verd fosc i amb el metall daurat. A més, tenien la característica marca gravada al costat dret del vidre de la dreta. Es van batejar amb el nom de Ray-Ban com acrònim de ray banner “barrera pels rajos (de Sol)”. I de seguida que van estar disponibles, l’any 1937, van començar a associar-se amb l’estil de vida dels aviadors.

Després va arribar Hollywood i va acabar de popularitzar-les, encara que la primera empenta la va donar un altre militar. El general MacArthur es va fer molt famós quan va aconseguir tornar a conquerir les illes Filipines. Al moment de trepitjar de nou aquell territori portava unes ulleres “Ray-Ban Aviator” i amb elles va sortir a les fotografies que van donar la volta al món.

Amb el pas dels anys van anar sortint altres models, versions i millores. Encara que algunes resultarien poc pràctiques. Per exemple n’hi ha que són polaritzades. Un fet que queda molt espectacular per explicar, però que a un aviador actual li impediria veure molta de la informació mostrada als monitors dels avions.

La llàstima és que aquestes ulleres també van ser adoptades per les “forçes de l’ordre” amb l’objectiu d’evitar que els veiessis els ulls i fer més por. La imatge típica del xeriff amb les ulleres fosques i el posat de xulo-macarra certament trenca l’encant de les Ray-Ban Aviator.

Les noves generacions segurament s’identifiquen més amb altres models d’ulleres. El model de Ray-Ban Predator, que portaven els protagonistes de “Men in black” és més modern. Però, que voleu. Jo dec ser de la vella escola.

I malgrat tot... mai he tingut unes "Ray-Ban Aviator"

5 comentaris :

Alepsi ha dit...

Jajajajaja! Doncs a mi tampoc m'agrada gens el "militarisme"... però... uh... ja saps, el tema uniformes... xDDDDD

Visca les contradiccions!!! Què avorrit que seria tot sense elles... xDD (per cert, això que les persones "simples" no tinguin contradiccions... donaria per tres o quatre posts-discussió, trobo.. xD)

Clidice ha dit...

a mi ni la milícia ni la seva música i d'ulleres m'agraden més les de Matrix :P o sigui que no sé de quina escola sóc :D

I d'uniformes, ja és gros haver-ho de dir, però els de la SS eren impecables, normal si tenim en compte que el seu dissenyador va ser Hugo Boss. Aquí hi ha una bona contradicció en el meu cas :(

Daniel ha dit...

Be, hi ha una gran diferència entre la realitat i la fantasia. A la realitat rarament hi han bons i dolents. A la fantasia el dolent no te ambiguetats, i els bons són angelicals, amb motivacions pures.

Ja que parles del pont sobre el riu Kwai, que bons eren els militarsamericans, i que dolents els Japonesos.

Qui no voldia estar lluitant per una causa tant noble, tot i que poguem despreciar la violencia, etc

Dan ha dit...

Alepsi. Dona! Ai els uniformes... de tota mena XD

Clidice. Hugo Boss els feia els uniformes? Ostres. Ara entenc tanta elegància.

Daniel. Certament, la visió que ens ofereixen acostuam a ser una simplificacio tremenda. Que fàciol seria la vida si les coses fossin tan clares.

anna ha dit...

A mi també m'agraden les Aviator i no pas les Predator!
I no en sabia pas el seu orígen... Gràcies!