El titani el van descobrir al segle XVIII i aviat es va veure que era molt útil, però que també resultava molt car d’aconseguir. Un metall tan resistent com l’acer però més lleuger, inoxidable, malejable i biocompatible havia de tenir moltíssimes aplicacions. A més, és molt abundant a la Terra, encara que no en estat pur, i normalment n’hi ha en poca quantitat. Això és perquè molts minerals contenen titani, però molts pocs en tenen prou com per ser rendibles comercialment. Per això és tant car. Cal molta energia per aïllar-lo.
El titani pot servir per fer naus espacials, però el diòxid de titani és un material molt més freqüent de trobar al voltant nostre degut a una propietat particular: reflexa gairebé tota la llum que li arriba. Això fa que sigui de color blanc, molt blanc. Per això, bona part de la pintura blanca que veiem està feta amb diòxid de titani. Hi ha altres maneres d’aconseguir el blanc, per exemple l’óxid de zinc també és molt blanc i es fa servir en pintures, però no és tan opac com el de titani.
Però no únicament en pintures. Moltes coses a les que volem donar un color blanc porten el diòxid de titani. Com que no reacciona amb el cos, no és tòxic, de manera que es pot posar en coses com la pasta de dents. Aquell color blanc tan llampant que tenen algunes pastes és gràcies a una mica d’óxid de titani afegit.
I també en el menjar. Un additiu que es posa per donar color blanc és el E171. Dóna un color blanc espectacular i, malgrat que aquestes sigles sempre causen una mica de mal rotllo, aquest en concret no presenta cap toxicitat.
Però el fet que sigui blanc ja he dit que és perquè reflexa tota la llum que li arriba, i això ofereix una aplicació molt bona. L’óxid de titani també és un component de moltes cremes protectores solars. Una pel·lícula microscòpica de l’oxid de titani farà que la llum del Sol que arribi a la pell es reflexi i no arribi a les nostres cèl·lules. Molt millor que cap compost químic que faci reaccions més sofisticades. L’óxid de titani actua simplement com un mirall que protegeix la pell.
I ara ja es planteja fer cèl·lules fotovoltaiques basades en el titani, de manera que sembla que encara no hem acabat amb les aplicacions d’aquest element.
6 comentaris :
és una joia, aquest titani
Em quedo molt més tranquil! Sempre faig la broma de que tinc un estómac de titani, perquè sóc capaç de menjar qualsevol porqueria i mai no em dolc de processos digestius. Ara sé que seria possible perquè el titani és 'bio friendly'!
Ara entenc més bé perquè aquella marca de pintura és diu 'Titanlux' !!
Ostres, no havia caigut en això que diu en Carquinyol! Tot un descobriment!
He trobat molt curiós això de les cremes solars, ja que malgrat que pel nom el titani sembli alguna cosa diabòlica i tòxica, compostos com butil metoxidibenzoilmetà (he fet una ullada a l'enllaç) encara sonen pitjor!! :S
Com a bona al·lèrgica el rellotge el porto de titani :) I m'aniria de fàbula una crema solar així, seria genial no haver de plorar, esternudar i passar més males estones! :)
Jesus M Tibau. Ja ho pots ben dir!
XeXu. Una protesis d'estomac fet de titani no m'aniria malament a mi.!
carquinyol. No es per causalitat, no.
Laia. He he. Quasi tot te un motiu. I això de mirar les composicions cal fer.ho amb compte perque acostuma a espantar. Si mes no pels noms.
Clidice. La llàstima és que a mes de l'oxid de titani porten més coses que la lien.
Publica un comentari a l'entrada