dijous, de setembre 09, 2010

Punxes, flors i escocesos

Fa un parell de dies l’Eli va penjar unes fotos de “Cardos borriqueros” i comentava que, ben mirats, aquests matolls tampoc són tant lletjos. De fet tenen un cert encant sempre que no t’hi punxis. I, a més, els cards són uns autèntics campions de la supervivència. De fet, fins i tot han arribat a tenir massa èxit.

El problema en parlar dels cards és saber exactament a quina planta ens referim, perquè de cards s’hi ha de molts tipus i de diferents gèneres, com Carduus, Cynara, Cirsium o Onopordum. A més el mateix nom es pot aplicar a diferents plantes segons la zona. Però en tot cas, la característica principal és que tenen fulles endurides fins formar punxes.

Aquestes punxes segur que han salvat la vida dels cards moltes vegades. Però també van salvar un regne. Segons una llegenda, un exèrcit d’invasors nòrdics va intentar conquerir Escòcia durant el segle XIII. Els invasors pretenien atacar de nit i per sorpresa un destacament escocès, però un dels invasors es va punxar amb un card i va deixar anar un crit (o un renec). Això va alertar als defensors que van poder reaccionar a temps i finalment guanyar la batalla i aturar la invasió. A partir d’aleshores, el card és un dels símbols nacionals escocesos.

Com passa amb moltes plantes, cal vigilar quan parlem de la flor. La del card en realitat és una agrupació de flors. Tècnicament s’en diu un “capítol” i on ens sembla que hi ha una única flor en realitat n’hi ha moltíssimes.

Algunes de les espècies de cards poden arribar a tenir una altura considerable. Fins a dos metres. I la majoria són bianuals, viuen dos anys i s’assequen. També n’hi ha que es mengen, però són les menys. Com en quasi totes les plantes, dels cards s’en poden extreure principis actius als que se'ls atorguen propietats medicinals diverses. A més, també s’han fet servir per fabricar biocombustibles, encara que en aquest cas el problema segueix sent el mateix d’altres plantes: la gran quantitat de terreny que cal dedicar-hi per obtenir una producció mínimament acceptable.

Ben mirat, encara que facin servir l’expressió “cardo” d’una manera despectiva per referir.se a una persona lletja, les flors dels cards tenen molt encant. Per això es fan servir molt com a plantes ornamentals. I també per això els cards, que originàriament eren d’Europa i part d’Àsia, s’han anat escampant arreu del planeta. El problema és que s’han adaptat massa bé a pràcticament tot arreu on els han portat. Austràlia, Sudamèrica i Nordamèrica en pateixen les conseqüències ja que la planta no s’ha limitat a quedar-se als jardins. S’ha adaptat al terreny, ha anat colonitzant territoris amb molt èxit i ara és un problema per l’agricultura.

Potser un dels problemes estètics amb els cards és que es tracta de plantes molt resistents. Amb unes fulles força dures i punxegudes. Això no és massa problema mentre tenen flors. Un camp de cards florits pot ser ben maco. Però quan s’han mort i queden només les restes seques, aquestes triguen força a desaparèixer. Mentre la resta d’herbes cauen i es podreixen de seguida, el card segueix allà, sec, daurat, amb punxes i sense la compensació de les flors. Una combinació que als humans, guiats per l’estètica, no ens acaben de fer el pes. Un detall que, naturalment, a la natura li és ben bé igual.

8 comentaris :

XeXu ha dit...

Em va sorprendre saber que a Escòcia el card és la flor nacional, vaig pensar que no havien triat massa bé. Però ningú no m'havia explicat aquesta llegenda, és clar. A més, veig que és una planta dura de pelar, cosa que ja s'escau al tarannà escocès, ara penso que no podien haver triat millor!

Carquinyol ha dit...

Ja saps que a mi m'encanta el món de les llegendes, i és que de vegades tenen coses realment divertides. No puc deixar de somriure en imaginar un fornit guerrer nòrdic del segle XIII fotent un cridet(o renec) per punxar-se amb un card, talment si fos un escolta d'excursió !!

marta ha dit...

Ah, doncs ja sé perquè és la flor nacional escocessa, també em costava d'entendre :)

Dan ha dit...

Realment sorpren la tria. Però com diu en carquinuyol, tampoc es fàcil imaginar tot un guerrer víking deixant anar un crit per una punxadeta amb un card. Segur que les coses van anar diferent (Per definició no hi havia cap escocés mirant el que passava). Però ja sabem com va això de les legendes. Només els demanem que siguin satisfactories moralment sense entrar en els detalls sòrdits de la realitat.

fcasarra ha dit...

Les seves llavors també són l'aliment preferit de la Cadarnera (http://ca.wikipedia.org/wiki/Cadernera), un ocell ben bonic y que canta molt bé. Precisament per la seva afició té el nom derivat del card.

Clidice ha dit...

la mare sempre em parla dels cards matoners, que serveixen com diu el nom per quallar la llet i fer mató. el que si que no sé quins són.

Joana ha dit...

La gran quantitat de cards, o compostes amb flors liles, que hi ha és increible. Són molt agraïdes per fer fotos, però igualment són molt dificils de determinar, com totes les compostes. La llegenda molt interessant!

Dan ha dit...

fcasarra. Aquesta no la sabia! Gràcies!

Clidice. Deu ser el Cynara cardunculos, que segons el diccionari:
"...Les formes silvestres, pròpies de l'Europa meridional, ruderals, reben el nom de card formatger, card bord, card coler o herba colera; contenen un ferment (cinarasa) que coagula la llet, i que havia estat emprat en la fabricació de formatges."

Joana. Es que les compostes son una familia molt gran!