dimarts, de setembre 28, 2010

Biologia molecular de Homer Simpson

Una vegada més, el sentit de l’humor dels científics ha facilitat la feina dels periodistes oferint-li’s un bon titular. Els diaris s’han fet ressò de la publicació a la revista PNAS d’un treball titulat “RGS14 is a natural suppressor of both synaptic plasticity in CA2 neurons and hippocampal-based learning and memory”. Un treball experimental molt interessant que ofereix noves dades sobre la regulació de la proteïna Gen determinades zones del cervell.

Potser tot plegat no us digui res i soni a bla bla bla científic incomprensible. Però els qui van fer el treball van rebatejar el gen RGS14 amb el nom de “gen Homer Simpson” i, és clar, això va ser irresistible pels periodistes.

El treball és interessant i la referència a l’amic Homer és comprensible. Van observar que si agafaven ratolins i els hi treien el gen RGS14, els animalets resolien millor els laberints i mostraven una clara millora en el reconeixement d’objectes. De seguida s’ha tret la conclusió que els ratolins sense aquest gen eren “més intel·ligents”.

Evidentment, aleshores toca preguntar-se per quin motiu portem a sobre un gen que ens impedeix ser intel·ligents. RGS14 sembla ser un gen que ens fa poc-soltes i batejar-lo com a Homer Simpson, ni que fos en la intimitat, era gairebé inevitable. Però des d’un punt de vista evolutiu costa entendre que s’hagin seleccionat gens que promouen l’estupidesa.

El que passa és que la paraula “intel·ligent” es fa servir molt, però no sabem exactament que vol dir. Malgrat la tendència que tenim per donar per fet que més sempre és millor, tenir més memòria no vol dir ser més intel·ligent. Els ratolins mostraven millora en la memòria relacionada espacial, però no es veien canvis en cap altre tipus de memòria ni comportament. I és complicat treure conclusions directament de ratolins. Que semblin normals en tot el que veiem no vol dir que siguin normals.

L’activitat del gen RGS14 sembla important en algunes zones de l’hipocamp, una regió del cervell responsable de l’aprenentatge i de la formació de la memòria. Però sovint oblidem que per la memòria i per aprendre, és tant necessari recordar les coses importants com oblidar les irrellevants. Ja fa temps vaig comentar alguna cosa sobre persones que havien perdut la capacitat d’oblidar i com això els portava pràcticament fins la bogeria. Potser incrementar massa la capacitat de recordar sigui un problema més que una virtut. Al menys, això és el primer que vaig pensar quan vaig llegir alguna cosa sobre el gen “Homer Simpson”.

Més enllà dels titulars divertits, l’estudi d’aquest gen ens pot ajudar a entendre com funciona això de la memòria. Sense ell, la capacitat que tenen algunes neurones per connectar i desconnectar amb altres sembla limitada. És evident que aquesta plasticitat és important per fixar els records de manera correcte. Però el com encara l’ignorem. Com sempre acabem dient els científics, caldrà més estudis per acabar de comprendre el mecanisme que estudiem.

També serà divertit veure que passa quan les anàlisis del genoma siguin més econòmiques. Una de les coses que segurament mirarem tots serà si no tenim el gen RGS14 massa actiu. Perquè posats a tenir desequilibris, millor que siguin els que ens allunyen del comportament del Homer!

I és que, diguin el que diguin, hi ha moltes coses que no van bé ni per massa excés ni per massa defecte.

5 comentaris :

Carquinyol ha dit...

Encara rai si la culpa de l'existència de tants 'Homer Simpsons' fos només culpa d'un gen !! (o dos, o tres...)

Realment fa una mica d'angúnia això de tocar cosetes sense saber els possibles efectes col·laterals...

Clidice ha dit...

ei! no em toqueu el meu filòsof de capçalera! :) i què he de dir sinó, amb la mala memòria que gasto! serà que el RGS14 està hiperactiu a ca meu :) I si, moltes vegades, millor oblidar.

Dan ha dit...

Carquinyol. Però n'hi ha que deuen tenir multiples copies d'aquest gen!

Clidice. Homer. Un gran mestre!

XeXu ha dit...

Després diran que els científics no som catxondos! Frikis sí, això no ens ho treu ningú. Però avorrits no ho som. M'encanten els noms comuns d'algunes proteïnes o gens. Des de que vaig conèixer Sonic hedgehog, implicat en el desenvolupament, vaig saber que això seria divertit. Però des de sempre, la meva preferida és Smac/Diablo, mira, em fa gràcia. Descobriria una proteïna nova només per posar-li nom!

És curiós el tema del gen Simpson. Entren criteris gairebé filosòfics, oi? Per què tenir un gen que ens fa ximples? Però no diuen que la ignorància és felicitat?

Dan ha dit...

Doncs el gen Harry Potter també te la seva conya. (Implicat en el desencadenament de la pubertat, és clar)