dimecres, de setembre 15, 2010

Planetes i margarides

Ahir va passar per Barcelona en James Lovelock, conegut arreu del món per la seva proposta de la “Hipòtesi Gaia”. Una idea tremendament suggestiva segons la qual, un planeta i les formes de vida que hi habiten es modifiquen mútuament adaptant-se l’un a l’altre de manera semblant a com ho fa un organisme. En aquests sentit, el planeta es comportaria com un “superorganisme” que regula alguns dels seus paràmetres físics. La idea és molt interessant i ha rebut algunes confirmacions experimentals, però dóna peu a molt misticisme que li fa més mal que bé. Hi ha qui no distingeix una metàfora d’una definició. I després de tot, el concepte de superorganisme aplicat a un planeta només és tracta d’una metàfora per explicar uns fets físics i químics relativament senzills.

En Lovelock, als seus 91 anys encara té una vitalitat envejable, i va fer una conferencia que va despertar una gran expectació. Personalment em va decebre una mica, però vaig tenir temps de recordar el seu model del “món de margarides” que permet visualitzar fàcilment el que va proposar sobre els planetes i els éssers vius.

Imaginem un planeta que gira al voltant d’una estrella inicialment freda, però que cada vegada escalfa més. En aquest planeta només hi ha una espècie viva. Unes margarides, que poden ser amb flors de color blanc o negre. A mida que la temperatura augmenta arribarà un moment en que les margarides podran florir i cobriran la superfície del planeta. Com que encara no fa gaire calor, les margarides negres viuran millor. El color negre absorbeix més la llum i fa que la planta s’escalfi. El blanc en canvi, la reflexa i les margarides blanques es mantindran més fredes. En poc temps, tindrem el planeta cobert per margarides negres.

Això, però, fa que la temperatura del planeta augmenti. Està cobert de margarites negres que absorbeixen la llum de l’estrella i s’escalfen, de manera que augmentarà la temperatura de l’atmosfera i de la superfície del planeta. Ah!, però quan augmenti la temperatura, les condicions passaran a ser més bones per les margarides blanques, que eliminen l’excés de calor gràcies al seu color blanc. Poc a poc, les blanques començaran a fer-se més abundants fins acabar per ser majoritàries.

Però quan això passi, la temperatura del planeta tornarà a baixar, ja que el blanc reflexa la llum i no absorbeix calor. En poc temps les condicions tornaran a ser favorables per les margarides negres, que començaran a fer-se més abundants...

La historia seguirà amb oscil·lacions mantenint el planeta en un marge relativament estable de temperatures. Recordeu que la estrella s’està fent cada vegada més brillant i calorosa. Sense vida al planeta, la temperatura seguiria fil per randa la temperatura de l’estrella i aniria augmentant sense més. Però la presencia de les margarides fa que la temperatura es mantingui estable. AL menys dins uns límits. Naturalment arribara un punt en que les margarides no podran compensar els canvis en l’estrella i la història s’acabarà. Però entremig, durant molts anys, les condicions de temperatura del planeta seran ideals per les margarides. I en realitat és la presencia de la vida el que ha fet que el planeta sigui adequat per la vida. Una conseqüència unes poques lleis de la física.

De fet, quan es fan simulacions per ordinadors es nota que les condicions del planeta resulten més i més estables com més formes de vida s’hi incloguin. Diferents organismes actuen sobre diferents paràmetres i generen canvis que permeten que les condicions siguin favorables a la vida. No hi ha cap intencionalitat, per descomptat, però el resultat final és que el planeta i la vida es regulen mútuament.

Exemples d’això els veiem al nostre voltant. Els boscos augmenten la evaporació, cosa que fa que baixi la temperatura, cosa que fa que plogui més en aquella zona, cosa que fa que pugui haver-hi boscos.

I tot plegat ens fa veure perquè les conseqüències de l’activitat humana en ocasions resulten tant marcades. Quan modifiquem un ecosistema, posem en marxa molts més mecanismes de regulació que no pas ens pensem. Això pot ser bo o dolent, però quasi mai és irrellevant.

10 comentaris :

XeXu ha dit...

És una bona manera de veure-ho, però com tu dius, no s'ha de caure en misticismes. El planeta s'autoregula, nosaltres hi tenim un efecte, però té mecanismes per contrarestar-nos. Mentre no siguem tan grans i tan calents com l'estrella de la hipòtesi de les margarides tot anirà bé. Però si seguim així, potser el planeta acabarà fent un pet i plantant-se. Fins aquí hem arribat.

Clidice ha dit...

bé, al final potser el missatge és el de sempre: al planeta tant li fa el que fem, el problema és el que ens fem a nosaltres, o no.

Carquinyol ha dit...

quan he llegit el títol les primeres margarides que m'han vingut al cap han estat d'un altre tipus... i vaja planeta divertit anava a resultar !!

En fi, una metàfora molt clara... i tot i així molts encara pensaran que el planeta pot aguantar totes les salvatjades que hi realitzem...

Dan ha dit...

XeXu. Realment, al final el planeta anirà a la seva i trobara un nou equilibri. Que ens vagi be a nosaltres ja es una altre història.

Clidice: Justa la fusta.

Carquinyol. El planeta si que agunat. Nosaltres no.

amay ha dit...

Ostres Dan! Has tornat i jo sense saber-ho... Bé, de fet, estic fent una estada de doctorat a Japó, i ara he tingut uns dies de vacances per viatjar i no he tingut massa temps per Internet... Però me n'alegro que siguis per aquí ja!
Merci beaucoup!

Dan ha dit...

Una estada al Japò?!!! Conye, quina enveja!!!!

Fina ha dit...

:-)

matgala ha dit...

Més deures :-D

Al llegir el post, la meva ment s'ha posat a barrinar unes quantes coses. La població de margarites sempre va oscil.lant de blanques a negres? O hi ha alguns casos en què es produeix algun equilibri i, al cap del temps, sempre hi ha la mateixa proporció de blanques/negres? O, en el cas de que l'estrella es vagi fent més calenta, arriba a un equilibri on la població va creixent, sense oscil.lar?

Me n'hauré d'informar :-D

Dan ha dit...

He he. Per la xarxa pots torbar simulacions per ordinador i alguns programes que et permeten jugar modificant les condicions inicials.
Però jo diria que la població sempre deu oscil·lar. Deformació professional, però és que en biologia quasi tots els equilibris són molt dinàmics.

La lectora corrent ha dit...

Avui dia es pot dir que Gaia és bastant més que una hipòtesi; és ja una teoria perquè, com bé dius, ha rebut confirmacions experimentals. I algunes d'aquestes confirmacions han estat fetes per un català, Rafel Simó, de l'Institut de Ciències del Mar, que ha demostrat, primer amb Carles Pedrós Alió i després amb altres col·laboradors, el paper del plàncton en la regulació del clima.