dimarts, de setembre 21, 2010

Marinada, terral i monsó

Aquest any el monsó està resultant particularment destructiu a l’Índia i el Pakistan. Les pluges que normalment asseguren les collites i mantenen la vegetació de bona part del subcontinent indi estan superant de llarg el que és normal i causen unes inundacions de magnitud poc freqüent. El monsó és un dels fenòmens més interessants del nostre planeta. Assegura la vida de tot un continent sempre que es mantingui en els nivells normals. Però quan es modifica per excés o per defecte, la catàstrofe és immensa. Un regal del cel que oscil·la perillosament entre grans inundacions o terribles sequeres.

I el cas és que el fenomen del monsó no és gaire diferent d’algun vent que tenim per aquí. La marinada i el terral no deixen de ser versions diminutes del que passa durant un monsó. En tots els cassos és un vent que, depenent de les condicions, bufarà de mar cap a terra o a l’inrevés.

La clau és que l’aigua i la terra s’escalfen i es refreden a ritme diferent. Quan de matí surt el Sol, la terra s’escalfa relativament de pressa. En canvi, l’aigua del mar triga més estona a augmentar la temperatura. Hi ha varis motius. Un d'ells és simplement la característica del material. Hi ha materials que transmeten fàcilment la calor i altres que ho fan amb més dificultat. Però també hi té a veure el fet que l’aigua de la superfície que es va escalfant es barreja amb l’aigua més fonda per culpa de les onades. Aquesta barreja fa que la temperatura sigui més baixa.

Com que la terra i el mar tenen temperatures diferents, l’aire que hi ha a sobre també s’escalfa diferent. L’aire de sobre terra estarà més calent més aviat, i per tant començarà a ascendir mentre que l’aire del mar encara s’ho està pensant. Quan això passa, el resultat és fàcil d’imaginar. L’aire del mar, més fred, es desplaçarà cap a terra ferma per ocupar l’espai deixat per l’aire calent que s’eleva. Aquest moviment és el que anomenem vent de marinada.

I al vespre passa el contrari. El terra es refreda de seguida mentre que el mar encara és manté calent. L’aire fred de terra es mourà cap a mar donant lloc al vent de terral. Uns vents diaris que duren poca estona i que els habitants de la costa coneixen prou.

Doncs el monsó és bàsicament el mateix mecanisme, però a escala colossalment més gran. Durant l’estiu, l’aire calent que s’eleva de la superfície de l’Índia deixa lloc perquè l’aire, comparativament més fred que hi ha sobre l’Oceà Índic es desplaci cap a l’interior del continent. Però quan aquest aire carregat d’humitat comenci a pujar obligat per la orografia del terreny s’anirà condensant fins formar les grans nuvolades característiques del monsó d’estiu. Cal recordar que no parlem d’una petita elevació del terreny. Hi ha tot un Himàlaia allà al davant. Un grandiós altiplà del Tibet que obliga l’aire humit a refredar-se i condensar fins que deixa anar tota la humitat en forma de pluja. Una pluja que donarà vida a una immensa extensió de terreny i, de retruc, als seus habitants.

El monsó ha anat seguint el seu ritme d’estiu i hivern durant molts milions d’anys. Les restes geològiques indiquen que va aparèixer quan l’altiplà del Tibet es va elevar, fa uns cinquanta milions d’anys. I segurament sempre ha anat tenint els seus alts i baixos. Després de tot, el monsó no és un fenomen aïllat. Com tot al planeta està relacionat amb altres fenòmens de maneres que encara tot just comencem a comprendre. Els anys que es dóna “el Niño”, la gran cinta transportadora dels oceans, les corrents oceàniques i qualsevol fenomen atmosfèric tindrà la seva influència sobre els monsons. Aquest any les coses s’han confabulat per causar terribles inundacions mentre que l’any 2002 la mateixa zona va patir una sequera important quan el monsó va ser més feble del que és normal.

Un fenomen fantàstic el monsó, però jo estic més acostumat als amables vents de terral i marinada. No marquen tant el ritme de la vida. Simplement m’indiquen quan és el moment de marxar de la platja. Deu ser que porto a la sang l’herència mediterrània, més discreta i amable que les grandiositats d’altres continents.

6 comentaris :

XeXu ha dit...

Caram, qui ho diria que el monsó i els nostre vents de la costa puguin ser una mateixa cosa. Sort que aquí ens passa a petita escala, així estem més tranquils!

Carquinyol ha dit...

Ja ho deia la meva àvia que les coses amb excés acaben fent mal...

... per cert, a quina hora te'n vas de la platja, a la de la marinada o a la del terral ?

:)

Clidice ha dit...

al final sempre resulta que vivim en el millor lloc possible :)

Dan ha dit...

XeXu. les coses a escala humana estan molt millor!

Carquinyol. Doncs és evident. Marxo quan comença a bufar la marinada. Es quan la platja també està massa plena de turistes i la calor apreta massa.

Clidice. Doncs mira. Jo crec que si.

Gerard ha dit...

Justament l'altre dia mirava un documental sobre els Monsons a la Índia: parlaven sobre l'aprofitament d'aigua mitjançant pous, sobre el colonialisme anglès, les aigües subterrànies...
Em va cridar l'atenció una construcció molt enginyosa d'un poblet del nord-est de la Índia, al peu de la Himalaya (una de les zones més plujoses del planeta): es veu que allà hi tenien (vaja, hi tenen) un riu que, degut al monsó, podia augmentar fins a deu vegades el seu cabal en un moment (cosa que passava diverses vegades a l'any). Construir un pont de formigó, pedra fusta no hagués resultat gaire efectiu perquè el més probable és que se l'hagués emportat el riu o s'hagués podrit ràpidament, de manera que van optar per fer un pont viu (!!!), plantant una espècie d'arbres que fan moltíssimes arrels al llarg de tot el camí. Al cap de pocs anys, les arrels havien envoltat completament l'estructura i, ara, per molta aigua que hi passi, els arbres no se'n van!

Dan ha dit...

Ostres. Una manera brillant de construir pensant en l'aprofitament ecològic.