divendres, de novembre 19, 2010

Amb un parell de...

El meu nivell d’anglès és prou limitat i de vegades no trobo com traduir el sentit d’una frase. Això em passa en un article publicat fa poc al “Journal of Cosmology” que ha aixecat una mica de rebombori. El títol és “To Boldly Go: A One-Way Human Mission to Mars” i jo el traduiria per alguna cosa semblant a “Amb un parell de collons: Una missió tripulada a Mart només d’anada”.

Els diaris se n’han fet ressò d’una manera una mica esbiaixada. Hi ha qui diu que els científics demanen enviar ancians a Mart i abandonar-los allà per començar la colonització. Dit així és una bestiesa i, per descomptat no és el que proposa l’article. El cas és que a mida que el llegia m’adonava de les implicacions ètiques, però també de la lògica que hi ha al darrera la proposta.

El raonament és senzill. El viatge d’anada i tornada a Mart és caríssim, tècnicament complex i molt perillós. Però no hi ha dubte que els humans tenim interès en Mart. Ni que sigui per disposar d’un indret on un dia, en un futur, poder anar si finalment aconseguim carregar-nos el planeta. Doncs si anar i, sobretot tornar és massa difícil, podem fer com els colons que van embarcar cap Amèrica a l’època de Colom. Simplement anar amb intenció de quedar-nos.

No es tracta d’enviar un grupet i deixar-los allà. Prèviament caldria enviar naus no tripulades que hi deixessin material i recursos suficients per establir una mini-colònia. Si enviem només quatre persones tampoc cal tant material per aconseguir ser autosuficients en una mini-biosfera artificial. Idealment haurien d’anar en dues missions paral·leles. Diuen que així, en cas de problemes una podria ajudar l’altre. Jo no crec que això sigui possible, perquè les trajectòries dels viatges a l’espai son massa predeterminades. Si alguna cosa va malament camí de Mart, fi de la història.

Els primers colons no estarien deixats de la ma de Deu sinó que anirien reben nous subministres periòdicament. Com comenten els autors de l’article, estrictament estarien menys incomunicats que els primers colons americans, que no tenien manera de contactar amb els indrets d’origen. De fet, al situació seria molt similar, excepte per un ambient més hostil, però unes eines i tecnologia millors. A part del fet que els colons del segle XVI no els sotmetien a cap tria psicològica ni entrenament especial.

Com que el viatge és sense retorn i el grau de radiació a que estarien exposats és prou alt, és preferible que siguin persones que ja hagin passat l’edat de reproducció. En realitat, enviar colons de seixanta anys o més fa que s’estalvien molts problemes. Per començar no hi ha risc d’embarassos , que allà seria un repte massa gran per afrontar d’entrada. A més, encara que no sigui inexistent, l’impuls sexual és més moderat i permet menys distraccions i problemes de grup.

El grup hauria d’estar format per tècnics, enginyers i personal qualificat, i naturalment hauria d’incloure algun metge d’aquells entrenats en camps de batalla o situacions de gran dificultat.

Hi ha una sèrie de qüestions ètiques que es plantegen. Per exemple, potser hi ha vida microbiana a Mart i els colons no estarien en condicions de sobreviure. El risc existeix, però qualsevol exploració de territoris desconeguts porta incorporat aquest risc. Si algú accepta anar-hi, ja sap on es fica. I després de tot, és millor arriscar la vida de quatre persones, que no tornar-les a la Terra, potser portant una infecció alienígena i arriscar la vida de tota la població humana.

També hi ha el tema invers. Amb la colonització podem posar en perill els hipotètics organismes marcians (parlem de microbis eh!). Però si volem colonitzar el planeta, a la pràctica el més que podem fer es establir zones de quarantena on els “marcians” puguin sobreviure. Això també obrirà la discussió sobre si tenen drets uns microbis marcians.

Al final el raonament és senzill. Si realment tenim pensat anar per colonitzar-ho, fem-ho d’entrada. Els primers ja s’hi quedaran i moriran a Mart. Igual que tota la resta de colons que hi vagin després. Si algú pensava que es podrà fer sense arriscar-hi la pell, potser que s'ho pensi una mica més. Caldrà tenir-los molt ben posats per embarcar-s'hi. De nou, no gaire diferent del que va passar en colonitzar Amèrica.

Algun voluntari?

8 comentaris :

Carquinyol ha dit...

Voluntari allò que es diu voluntari no... Però,... Es poden proposar candidats ?

XeXu ha dit...

Jo també en vaig fer un post d'això, però explicat a la teva manera tot sembla molt més lògic. Es veritat que si es vol colonitzar Mart caldrà fer sacrificis, però em pregunto si no hi hauria altres maneres de fer les coses. És clar que és perillós i car, i no es pot menystenir això dels microorganismes... però la veritat és que jo no sé si em sabria fer a la idea. Bé, com deien a ca meva, hi haurà wi-fi a Mart?

Clidice ha dit...

No necessiten cap comptable? O si de cas, entre ara i el moment de l'enlairament tinc temps de treure'm alguna titulació necessària? El somni de la meva vida és acabar en un viatge sense retorn a l'espai!

SM ha dit...

Dan, el problema no és l'anglès sinó que no ets prou trekkie. "To boldly go where no man has gone before" és el "mission statement" de l'Enterprise. A la NASA hi ha molts fans de Star Trek...

La majoria de colonitzacions s'han fet així, al llarg de la història. Només viatges d'anada. Per què no a Mart? Jo em sembla que m'esperaré que s'estableixin vols regulars.

Brian ha dit...

A mi també em sembla que si algun dia es fa aquest viatge -i crec que tard o d'hora es farà- tindrà unes característiques similars a les que descrius; és prou raonable.

Ara bé, en el que discrepo (o potser és que n'he fet una lectura apressada) és la filosofia que implica la especulació de que pot ser un lloc on anar si un dia ens carreguem el planeta. Em recorda la especulació -aquesta sí del tot forassenyada- de que altres planetes podrien absorbir l'excés de població de la Terra.

Si mai ens carreguem la Terra, la supervivència de la espècie com a tal, per mitjà d'uns quants espècimens enviats a Mart, és quelcom que m'importa un rave. (Justament l'últim apunt que he penjat toca marginament aquest tema). El fet rellevant és que mils de milions de persones patiran en la extinció. A l'espècie... ¡que la donin pel sac!

zel ha dit...

JO!!!!!! Amb el que hi ha aquí, qualsevol horitzó em sembla millor...

Assumpta ha dit...

Ai, t'anava a parlar del post d'en XEXU, però veig que ja ho ha fet ell :-))

La veritat és que jo no m'apunto!!

http://zwitterioblog.blogspot.com/2010/10/nomes-anada.html

Elfreelang ha dit...

Tenint en compte la crisi actual i que a les pensions de jubilació ves a saber si hi arribarem...potser sí que hauríem d'anar a mart...allà no hi ha crisi oi?