dijous, de novembre 25, 2010

Cal tenir confianca.

Quan al laboratori hem de fer un experiment, la primera cosa que cal fer és tenir al davant el protocol del treball. La fulla on posa exactament que cal fer en cada pas i per quin ordre cal fer-ho. Com que volem que sempre surti el mateix, en teoria ha d’estar anotat absolutament tot. Quantitats, origen dels productes, temperatures, temps i qualsevol altra cosa que us passi pel cap. Al laboratori un protocol mai és massa detallat.

Però una vegada estava fent una visita a un altre laboratori i vaig topar amb un protocol que sempre he recordat. Servia per preparar anticossos monoclonals. Els detalls no venen al cas, però a la llista de material hi havia els reactius, les cèl·lules, els estris de laboratori i a la última línia, com una instrucció més, posava que també et feia falta “confiança en la feina que fas!”.

Sembla una ximpleria, però trobo que és absolutament encertat. Primer per viure més tranquil amb un mateix (que no és poca cosa!). Però a més, aquesta actitud ha ajudat a guanyar algun premi Nobel.

A finals del segle XIX, un físic anomenat John James Strutt, però que tothom coneix com Lord Rayleigh, estava treballant en calcular la densitat dels diferents gasos. Ara n’hi ha prou de buscar una tabla a un llibre o a internet, però fa un segle era un problema que calia resoldre. El que feia Lord Rayleigh era obtenir el gas purificat a partir de dos o tres fonts diferents i calcular la densitat en cada cas. Era una manera d’assegurar-se que havia purificat completament el gas i li va anar força be amb l’oxigen i l’hidrogen. Però amb el nitrogen les coses es van complicar.

Inicialment va calcular la densitat del nitrogen obtingut a partir de l’aire. El que feia era eliminar completament l’oxigen i el CO2 per deixar només el nitrogen. D’altra banda, també ho feia afegint amoníac (formula NH3) i eliminant també l’hidrogen. De nou, es quedaria només amb nitrogen. Però quan calculava la densitat trobava que era lleugerament diferent en un cas i l’altre.

Hi havia un 0.1 % de diferència.

Sincerament. Si a mi em surt un resultat que s’aparta només un 0.1 % de l’esperat trec una ampolla de cava i ho celebro. Normalment hi ha errors que no pots evitar i que fan que errors semblants siguin habituals. És la diferència entre la teoria i la vida real. Per tant, no hi hauria donat més importància i hauria donat el resultat per correcte, potser afegint que el valor tenia un 0.1 % de variació.

Però Rayleigh era meticulós i va repetir l’experiment moltes vegades. I aquell emprenyador 0.1 % li apareixia sempre. I sempre en el cas del nitrogen de l’aire. De fet, va seguir provant amb nitrogen obtingut de diferents fonts i sempre hi havia una diferencia. El nitrogen de l’aire era més dens que cap altre. De fet tots els altres eren exactament iguals.

Després de molts intents infructuosos per trobar una explicació va presentar el problema en un article, per veure si algú l’ajudava a treure’n l’entrellat. I un any després va rebre un missatge d’un altre químic, William Ramsay, que li va proposar fer algunes proves amb un enfocament diferent. Ramsay, enlloc d’intentar eliminar-ho tot menys el nitrogen va fer-ho al revés. Va agafar el nitrogen que treia de polleguera a Rayleigh i el va fer reaccionar, primer amb magnesi, i en un altre experiment amb oxigen. En els dos casos podia eliminar el producte obtingut, però sempre li quedava una petita quantitat de gas que no reaccionava. Van deduir que a l'aire hi havia un nou element, diferent del nitrogen i encara menys reactiu. Com que en aparença estava a l’atmosfera sense reaccionar ni fer res a part de desconcertar als químics, van batejar el nou element amb el nom d’argó (del grec αργóν, inactiu o gandul). Aquell va ser el primer dels gasos nobles que es va purificar i un dels motius que va fer guanyar a tots dos. Curiosament Ramsay el va guanyar en química i Rayleigh en física.

Però al final, si el van guanyar i si van descobrir l’existència de l’argó va ser simplement perquè Rayleigh tenia autèntica confiança en el seu treball i un error del 0.1 % li semblava inacceptable!

9 comentaris :

Carquinyol ha dit...

Sembla mentida el cert que és això que vas llegir. La veritat és que el que pots aconseguir tenint confiança en allò que fas sovint és sorprenent !

Per cert, per a mi un 0,1% també és inacceptable. La d'hores que m'he passat revisant codi per corregir diferències similars o més petites fins i tot.

Dan ha dit...

Home! En el teu camp, un 0 convertit en un 1 en un programa que conté cent milions d'instruccions pot ser dramàtic!

Brian ha dit...

És un cas diferent però m'ha vingut al cap la Lynn Margulis. Més d'un i més de dos, davant les dificultats i fins i tot el menyspreu, amb que reaccionar la comunitat científica hauria desistit. Ella tenia confiança en el que feia fins i tot després de que per 15 vegades fos rebutjat el seu treball per tota classe de revistes. Avui en dia la seva teoria de la endosimbiosis forma part ja de la ortodòxia científica.

Clidice ha dit...

Entenc que és l'única manera de fer bé allò que més t'agrada. Passar per alt qualsevol detall em molesta enormement, evidentment que en el meu cas les conseqüències solen ser distintes, tot i que posar un zero de més on no toca pot ser tot un drama, però solucionable. Si no hi ha aquesta necessitat difícilment podríem parlar d'excel·lència no?

Dan ha dit...

Brian. La Margulys, o la McClintock, son exemples de com la confiança ajuda a triomfar. Però no és fàcil combinar la confiança amb un cert (i necessari) grau de posar sempre en dubte les propies conviccions.

Clidice. Realment, fer les coses només acceptablement correctes no es un camíper arribar a l'excelencia ni enlloc. Però la via fàcil es tant temptadora...

Brian ha dit...

Accepto l'esmena. Aquesta senyora potser ha portat massa lluny la seva tossuderia i n'ha fet una qüestió personal.

Potser estic una mica influenciat per un llibre de Javier Sampedro que s'entesta a defensar-la, en front dels neodarwinistes, amb no menys tossuderia.

en Girbén ha dit...

Se m'acut que associar partitures musicals i protocols de laboratori no és una idea descabellada.
Erik Satie, murri com ell sol, acostumava a afegir a les seves partitures anotacions com la que avui comentes. A la "Réverie du pauvre": Amb una senzillesa humil i dolça... A la "Gnossiere nº3": Proveïu-vos de clarividència.
Em sembla que tant valen per l'intèrpret de la peça com per l'investigador de l'experiment.

Alasanid ha dit...

Si coneixia les seves fonts d'error i sabia que podia anar més enllà del 0.1% és normal que s'hi entestés. I més si trobava que els altres nitrogens eren semblants.

Sort d'homes com en Raileigh!

I jo que estic content per sota del 10%...

Dan ha dit...

Brian. En realitat no ho deia en referencia a la margulys, sinó com una reflexió en general. Que jo en soc un convençut de les seves idees!

en Girbén. Doncs si senyor. valen per la ciència, per la música i per qualsevol activitat a la que ens dediquem a la vida.

Alasanid. De vegades no és la paciència sinò la insistència la que es la mare de la ciència.