dilluns, de novembre 22, 2010

Com es fa el pipí?

Una de les coses que fem amb més eficiència, malgrat que no hi pensem gaire i en realitat tampoc en parlem gaire, és fabricar orina. Això del pipí és d’aquells temes que no surten a les converses habituals. En un ascensor o durant la sobretaula pots parlar de futbol, del temps o del preu de la vida, però no pas de la orina. Comprensible, però una llàstima, perquè la nostra capacitat per filtrar la sang és absolutament espectacular.

De filtrar la sang i deixar-la neta de productes residuals que cal eliminar se n’encarreguen sobretot el ronyons. També els pulmons, que eliminen alguns gasos i elements volàtils, però la feina de veritat la fan unes estructures molt especialitzades dels ronyons anomenades “nefrones”. Allà hi arriba la sang carregada amb tots els productes que han generat les nostres cèl·lules i que cal fer fora de l’organisme. I d’allà en surt sang neta, contenint únicament allò que ens cal i lliure de totes les deixalles.

El sistema funciona en dues etapes, que tenen lloc en cada una de les dues parts en que es divideix una nefrona. En realitat una nefrona és una mena de canonada llarga i que fa un camí d’anada i tornada, i que en un extrem té una mena de càpsula. Un engruiximent dins el que es fiquen un manyoc de capil·lars sanguinis. La canonada s’anomena túbul renal mentre que l’engruiximent del final és el Glomèrul renal No s’hi han matat amb els noms que simplement volen dir, un tub i un bulto que es troben al ronyó.

La història comença al glomèrul renal. Allà es dóna una situació curiosa. La sang circula a una determinada pressió, però dins el glomèrul la pressió és menor. A més, allà dins les parets dels capil·lars sanguinis són molt permeables, de manera que el contingut de la sang es veu forçat a sortir cap a l’interior de la càpsula. Dins els vasos sanguinis hi queden les cèl·lules i les proteïnes, però el plasma i totes les substàncies petites (sals, sucres, vitamines, etc.)surten cap a fora.

Això ho fem amb molta eficàcia. Cada dia eliminem per aquesta via 180 litres d’aigua. Així el cos s’assegura que gairebé tots els productes que hem d’eliminar surtin del torrent circulatori. El problema és que també perdem moltes coses útils. I per descomptat que no podem eliminem 180 litres d’orina cada dia. No tindríem temps de fer gairebé res més.

D’evitar aquests problemes se n’encarrega la segona part de la nefrona, el túbul renal. Aquest tub també està envoltat per fora de petits vasos sanguinis. I envoltat vol dir que les cèl·lules de la paret de les venes estan tocant les cèl·lules de la partit del túbul renal. L’aigua i tot el contingut que hi havia a la sang i que ara està dins el ronyó passa per aquesta canonada i a mida que ho fa, molts dels compostos útils es transporten de nou cap a l’interior dels vasos sanguinis. Aquí el cos és selectiu. Perquè les substàncies tornin a la circulació han de passar per transportadors específics. Així reciclem les sals, la glucosa, i tot el que si que volem. Les coses que no estan etiquetades per ser recollides es dóna per fet que no les volem i segueixen el camí per l’interior del túbul fins la bufeta de l’orina.

En aquest túbul també retornem la major part de l’aigua que ha sortit de les venes. Encara que filtrem 180 litres cada dia, només mig litret acabarà per ser eliminat. La resta de l’aigua surt momentàniament de les venes però immediatament torna cap a dins, que l’aigua és un bé molt preuat per qualsevol organisme.

Al final el sistema és pot resumir dient que al ronyó, d’entrada es fa fora de la sang pràcticament tot, i a continuació, tronem a recollir únicament el que ens interessa. La resta es considera material de desfeta i el fem fora amb l’orina.

Potser és una manera una mica exagerada de fer les coses. És com anar fent presumpció de culpabilitat (o de toxicitat en aquest cas) i començar eliminant-ho tot, i després només aquells productes que s’identifiquin com a útils seran autoritzats a tornar a l’interior. Però com que l’important és garantir que la sang quedi ben neta, l’estratègia s’ha demostrat molt eficient.

7 comentaris :

Anònim ha dit...

Doncs a partir dels últims anys de la cinquantena o els seixanta, es parla prou de pixar, per fer-ho amb molta més freqüència, gràcies a l'augment de la pròstata.

Clidice ha dit...

Mai més aniré al lavabo amb la inconsciència pròpia de qui fa una cosa natural. A partir d'ara diré que vaig a fer una obra d'enginyeria :D

Laia ha dit...

uix, la nansa de Henle i tot allò dels sistemes contracorrent! realment és un sistema força complexe i molt regulat, no és una simple filtració...

mare meva... no vull ni imaginar una orina de 180 litres! A cada cantonada hi hauria d'haver un WC!

Assumpta ha dit...

Ostres, què interessant!! :-)

Així, vols dir que només fem mig litret de pipi cada dia? Ho trobo molt poc... crec que haurem de veure més aigua hehehe

Dan ha dit...

Anònim. Aleshores es parla del "no pixar" que és pitjor! :-D

Clidice. Estrictament l'enginyeria l'estem fent constantment. Ara mateix anem filtrant a un ritme frenètic!

Laia. He he. En principi és una simple filtració. però ja se sap que en els detalls hi ha tots els diables amagats.

Assumpta. Mmmmmm. Noto sarcasme :-D

Assumpta ha dit...

No, no, que ho preguntava de veritat hehehehe la teva resposta m'ha fet adonar que podia semblar irònica, però era de veritat :-)
Vols dir que no fem més de mig litre de pipí?

Albert ha dit...

Començo a tenir por