dijous, d’octubre 19, 2006

Submarins supersònics?

Els submarins són unes armes letals, ocultes, silencioses, però lentes. I és que moure’s sota l’aigua és difícil. Per això un torpede no pot desplaçar-se gaire més que a uns 100 km/h, o això es creia fins fa poc. Però potser aviat veurem, o sentirem a parlar, de torpedes que viatgen a mes de 700 km/h! Tot és qüestió d’aprofitar les lleis de la física.

Si alguna vegada heu seguit una pel·lícula de submarins sabreu que la característica més important que han de tenir és que siguin silenciosos. Com que la visibilitat sota l’aigua és molt reduïda, la guerra submarina es basa en escoltar l’enemic. Per això bona part dels sensors que tenen els moderns submarins són, bàsicament micròfons. I també per això, l’Atlàntic Nord i altres zones estratègiques estan cobertes per micròfons fixats al terra que escolten constantment si un submarí passa per allà.

Però de vegades els submarins han d’anar de pressa. Aleshores acceleren els motors i l’hèlix comença a girar. En tota pel·lícula que es preui hi ha un moment en que acceleren tant que comencen a formar-se bombolles al voltant de l’hèlix i algú crida “Cavitació!!”.

El crit no és perquè si. Quan alguna cosa és mou molt de pressa per dins l’aigua, el líquid que hi està en contacte es desplaça i forma petites zones de baixa pressió. Això és proporcional a la velocitat, i si la pressió disminueix molt, arriba un punt en que es formen bombolles, que fan molt soroll i que l’enemic detectarà amb total seguretat.

De manera que cal evitar com sigui la cavitació, és a dir, la formació de bombolles al voltant del submarí, o del torpede.

Però això era abans. Ara sembla que les coses canvien i el que s’intentarà serà fer la màxima cavitació possible. De fet, a l’antiga Unió Soviètica ja disposaven d’un torpede (el "Shkval") que es desplaçava a prop de 400 km/h. El secret? Aconseguir tanta cavitació que les bombolles acabin per formar una única gran bombolla que envolti al torpede. Aleshores el fregament amb l’aigua quasi desapareix i la velocitat es pot disparar. És parla aleshores de “supercavitació”.

Aquests torpedes ja no van amb hèlix sinó amb un reactor. Són gairebé míssils submarins. I des del primer moment hi ha hagut rumors que l’accident del submarí rus Kursk, que va enfonsar-se tràgicament l’agost del 2000 al mar de Barents, va ser degut a l’explosió d’un d’aquests torpedes experimentals.

De manera que potser aviat la guerra submarina començarà a semblar més una batalla d’avions que no pas la guerra de nervis i sang freda que ha sigut fins ara.

I potser també es podrà aplicar a utilitats més civilitzades, com ara el transport de persones i mercaderies pel fons del mar a velocitat supersònica. Així, qui li faci por volar podrà anar pel fons del mar. Encara que en realitat no és tant diferent: seus dins una mena de tub i et passen una pel·lícula mentre dura el viatge. I si alguna cosa va malament, tant se val que sigui un avió supersònic o un submarí supercavitador. El resultat és si fa no fa el mateix.

3 comentaris :

Papitu ha dit...

Volar no em fa gens de por, fins i tot diria que m'agrada. D'altra banda la idea de tacar-me dins un submarí m'horrotiza. Efectivament si alguna cosa va malament, tant se val que siguis dins d'un avió o d'un submarí però a mi dins un submarí no em busquis.

Dan ha dit...

No, si a mi tapoc. Els avions no em fan res. Pero un submari, per rapid que sigui... Papus!

PropDe40 ha dit...

El submarí és molt claustrofòbic, clar que els que hi ha ara són militars i precisament no destaquen pel seu comfort. Crec que si se'n fan d'ús comercial la cosa millorarà. M'agradaria provar-ho.