dijous, d’octubre 26, 2006

Un problema de disseny

Els ratpenats són un dels millors exemples de com els éssers vius aconsegueixen adaptar-se a tota mena d’ambients. Aquests mamífers voladors s’han fet famosos gràcies a la seva extraordinària capacitat per volar i orientar-se a les fosques fent servir l’oïda enlloc de la vista.

Quan anàvem a l’escola ens els posaven com exemple d’un radar animal. El ratpenat emet uns crits molt aguts i detecta els obstacles gràcies a l’eco d’aquests sons. La demostració més clara està en el fet que poden volar perfectament si els hi tapen els ulls, però ensopeguen amb els obstacles si els hi tapen les orelles.

Aleshores ens meravellem de com pot ser de fina la seva capacitat auditiva. Poden sentir l’eco d’un insecte al vol! Però la realitat és encara més extraordinària. Gràcies als ecos, els ratpenats es fan una imatge mental del mon que els envolta. Nosaltres ens la fem amb les ones de llum que capten els ulls i ells fan el mateix amb les ones de so que capten les seves orelles.

Però si ho pensem un moment, el sistema dels ratpenats presenta un problema molt greu que ha calgut resoldre.

Ja sabem que el que fan és anar emeten uns crits molt i molt aguts (de fet, són ultrasons) i que detecten les les febles ones de so que reboten en els obstacles. Molt bé. Però tots sabem que la intensitat del soroll disminueix amb la distància, i aquesta disminució també s’aplica al so rebotat que hauran de sentir. Per tant, cal que els ratpenats emetin uns sons molt intensos per tal de poder detectar l’eco que estarà molt esmorteït. I també caldrà tenir una oïda molt sensible, per tal de captar ecos molt febles i a sobre poder determinar amb precisió la direcció i la distància.

I aquí està el problema! Com s’ho fan per no quedar completament sords degut a la gran intensitat dels seus crits i a l’extremada finor de la seva oïda? I com s’ho fan per sentir l’eco quan el so que fan hauria d’emmascarar completament els sons rebotats? Desprès de tot, quin enginyer de so posaria els micròfons més sensibles del món just al costat dels altaveus més potents inventats mai?

Doncs això és el que ha fet la natura amb els ratpenats. I el sistema funciona! La solució va ser jugar amb les alternances. L’animal té, igual que nosaltres, uns ossets a l’oïda (L’estrep, el martell i l’enclusa) que transmeten i amplifiquen les vibracions captades pel timpà. Però també tenen uns músculs que els permeten controlar la funció d’aquests ossets, de manera que els poden “desconnectar” i tornar a “connectar”quan cal.

Així, el que fan és desconnectar l’oïda al moment d’emetre els ultrasons, i un instant després, emmudir i escoltar els ecos. Això poden fer-ho a un ritme de cinquanta vegades per segon! D’aquesta manera el sistema emissor i el sistema captador no s’interfereixen i la sensibilitat és màxima.

Aquest és un exemple típic de com un animal (o una cosa, o una persona o una idea...) d'entrada sembla desagradable i poc atractiu, i a mida que vas coneixent com és en realitat va esdevenint més i més admirable.

De manera, encara que siguin lletjos i que tinguin tant mala fama, la propera vegada que veieu un ratpenat volant per la nit mentre persegueix insectes, penseu que teniu al davant una obra mestra de l’enginyeria del so!

10 comentaris :

Txell ha dit...

Qlló, fa tres dies que t'he descobert i ja he après més coses que en tot un mes.
Dan, quan sento un rat penat, m'esgarrifo. Una vegada quan vivia a casa els pares, en va quedar un entortolligat a la persiana de la meva habitació. Sempre recordaré aquella cara que fotia....argggggggg!

Dan ha dit...

Ja aj! A mi també em va passar de petit. I encara recordo la guerra per fotre'l fora de l'habitació!!

clara ha dit...

Tota la natura és una obra d'enginyeria extraordinaria, desde els planetes a les plantes i als animals. Llàstima que els humans només fem que fer-la malbé.

Pd40 ha dit...

Pel carrer on visc cada nit en passen, prop dels fanals. Ens agrada mirar-los, encara que siguin lletjos. Però els lletjos també tenim dret a viure, no? ;)

Dan ha dit...

Si que es extraordinaria la natura, Clara. Tant sols que la cuidessim una mica... tampoc hauria de costar tant!

pd40. Tens raó. Els lletjos tambe tenim alguna cosa aprofitable. Sols es qüestió que la trobin! ;-)

Anònim ha dit...

Em quedo amb el penúltim paràgraf... algun dia el deixaré anar a algú :-)

No voldria ser pessimista, però el principal problema és que la majoria de la gent no té prou paciència com per esperar a veure si hi ha alguna cosa aprofitable (almenys en el meu cas!)

omalaled ha dit...

Impressionant, Dan; impressionant. Desconeixia aquest detall per complet

A mí no em fan fàstic: un dia vaig haver d'agafar un que s'havia caigut d'un arbre. I són preciosos. Sobre gustos no hi ha res escrit.

Salut!

Dan ha dit...

Lluna! No siguis pessimista, dona. Que hi ha de tot al món.

Omalaled. A mi cada vegada m'agraden més.

Anònim ha dit...

no són lletjos, són una monada....

Anònim ha dit...

Les nostres mascotes surten a saludar-nos quan arriba el bon temps. Viuen a dins de casa amb nosaltres, i vigilen que a les nits no ens pessigui cap mosquit. Això sí, només surten quan som nosaltres (no els agrada els visitants).