Colors de tardor

Aquests dies està començant a passar una cosa que cada any em deixa fascinat. Els boscos van perdent el color verd habitual i es van tenyint amb totes aquelles les tonalitats grogues, taronjes i ocres que caracteritzen la tardor. És el preludi als primers freds, les castanyes, els cels ennuvolats i un creixent sentiment que convida al recolliment.

Segurament el que agrada son les variacions, perquè soc conscient que quan la tardor s’allarga ja espero impacient les nevades de l’hivern i els dies serens però gèlids..., però quan portem molt hivern espero amb candeletes l’esclat lluminós i ple de colors de la primavera..., tot i que cap a finals d’abril ja tinc pressa per anar a on sigui a passar molta calor i gaudir del Sol amb tota la seva intensitat.

Però ara toca descansar dels excessos estiuencs i passar tardes tranquil·les admirant els colors dels boscos caducifol·lis. I aleshores toca preguntar-se pel sentit d’aquests colors. Per quin motiu molts arbres prescindeixen del verd i, durant uns dies, es mostren completament ataronjats, grocs o fins i tot vermells intensos?

Doncs el que passa és que tots aquests colors sempre hi són allà, però no els veiem perquè queden emmascarats pel color verd.

Tots sabem que les plantes obtenen l’energia de la llum del Sol. I les fulles són les encarregades de captar aquesta energia. D’això se n’encarreguen unes molècules, uns pigments particulars, que absorbeixen la llum i transformen l’energia lumínica en energia química aprofitable per les cèl·lules. És el procés de la fotosíntesi, i la clorofil·la és, de llarg, el pigment més abundant a les plantes.

La gràcia de la clorofil·la és que pot captar l’energia de totes les longituds d'ona de la llum... excepte la corresponent al verd. Aquesta la reflexa, i és per això que el color de les fulles és verd.

Però la clorofil·la no és l’únic pigment que tenen les fulles. N’hi ha d’altres que serveixen per aprofitar al màxim les diferents longituds d’ona de la llum del Sol. I cada pigment té un color característic. Hi ha uns anomenats xantofil·les, de color groc. I uns anomenats carotens, de color taronja o vermell (suposo que el nom deriva del fet que pastanaga es diu carrot en anglès).

Doncs, quan arriba la tardor, els arbres de fulla caduca comencen a frenar la fotosíntesi i les fulles, a mida que envelleixen i moren, van perdent els pigments. El que passa és que el primer que desapareix és la clorofil·la.... i aleshores es destapen la resta, que fins aquell moment hi eren, però estaven ocults per la gran abundància de pigment verd. És en aquest moment quan les fulles agafen els colors típics de la tardor, precisament els colors de la resta de pigments.

Al final tot depèn de les quantitats relatives de cada un. Si el que queda son majoritariament carotens, tindrem un arbre amb fulles taronjes o vermelloses, però si el que hi ha són xantofil·les, el color predominant serà el groc, i si tenim diferents proporcions d’un i altres, doncs obtindrem les diferents tonalitats de la paleta de la tardor.

Tot plegat fa que quan passejo per un bosc a finals d’octubre, me n’alegri que la clorofil·la sigui la primera a desaparèixer. Si no fos així, els arbres simplement perdrien les fulles encara verdes i mai podríem gaudir de l’acollidor espectacle de la tardor.