Supernova, o el destí de l'Univers

Una de les coses divertides de la ciència és que mai pots donar res per segur. Tot allò que sembla ben establert, totes les teories sòlidament assentades, poden desmoronar-se per una única dada que no encaixi. Aleshores cal descartar el que creiem segur i tornar a començar.

I potser és el que acaba de passar en el camp de l’astronomia. Tot i que en realitat allò que ara amoïna als astrònoms va passar ja fa una mica de temps. Uns quants milers de milions d’anys. Una estrella va col·lapsar i tot seguit va esclatar en la mena d’explosió més gran que coneixem: Una supernova. La llum que va emetre ha estat viatjant durant mil·lennis i ara ha arribat a la terra i la podem observar.

Les supernoves, a més de ser els fenòmens més espectaculars que ens dona l’univers tenen una utilitat extraordinària: ens serveixen per calcular distàncies estel.lars.

El problema amb les estrelles és que si en veiem una el doble de lluminosa que una altra no podem saber si és perquè realment brilla més o perquè simplement està més propera. Això era molt frustrant fins que van descobrir un tipus particular d’estrelles anomenades “variables cefeides”. Son estrelles en les que la lluminositat augmenta i disminueix, oscil·lant amb un ritme precís. Fa temps es va descobrir que la lluminositat absoluta de l’estrella era proporcional al ritme de variació. Per tant, simplement mirant el ritme al que oscil·laven podíem saber la brillantor real que tenien. Això volia dir que si la veiem menys brillant del que tocava segons el seu cicle, era realment perquè estava més lluny.

Les cefeides van permetre mesurar estrelles i fins galàxies fins a determinada distància. Però per galàxies molt llunyanes ja no servien. Simplement estaven massa lluny per veure les cefeides individuals.

Aleshores es va descobrir que un tipus de supernova (les supernoves de la classe Ia) sempre tenien la mateixa brillantor quan esclataven. I això, de nou es va fer servir per calcular distàncies, ara de les galàxies més llunyanes. Quan en una galàxia apareixia una d’aquestes supernoves, mesurant la brillantor es podia calcular la distància.

Però ara han descobert una supernova d’aquest tipus que no brilla igual que les altres. Aquesta (anomenada SNLS-03D3bb) brilla més del doble! De manera que la regla de càlcul que teníem per mesurar distàncies queda en entredit.

I això té molta importància. Fa poc van descobrir que l’expansió de l’Univers s’està accelerant. Això va ser una gran sorpresa i es va començar a parlar d’una energia fosca que ho explicaria.

Però aquests resultats depenien molt de les distàncies calculades, és a dir, de les supernoves. Però potser les mesures estaven equivocades. Potser algunes supernoves no brillaven com creiem sinó que ho feien més, o menys, i per tant la distància que calculem estarà malament.

Naturalment caldrà verificar-ho tot abans de rebutjar-ho tot. Però al llarg del temps, les mides de l’Univers s’han corregit moltes vegades. Potser toca tornar a fer-ho

I, qui sap, potser els càlculs sobre el destí final de l’Univers també caldrà revisar-los. Una vegada més, una interessant teoria pot quedar descartada per una simple dada.