Bellesa tòxica

És una de les plantes característiques dels nostres paisatges. Es pot trobar en molts jardins, i també donant-li un toc de color als camins solejats i als llits dels torrents mediterranis normalment secs. La flor és realment bonica, la planta fa un aroma agradable i resulta poc exigent i fàcil de cuidar. Per això no és infreqüent trobar-la en parcs i jardins. Podem dir que és d’aquelles coses que formen part del paisatge habitual, tan habitual que gairebé no hi parem atenció.

I és curiós, perquè resulta que el Baladre (Nerium oleander), o Adelfa en castellà, és una de les plantes més tòxiques que tenim per aquí.

En el cas del Baladre resulta interessant donar un cop d’ull al nom de l’espècie. El primer, el nom del gènere, Nerium, fa referència a les nereides, les ninfes que vivien a les profunditats de l’oceà i que representaven tot allò de bell i amable que hi ha al mar. I el segon, el que precisa l’espècie, oleander, és degut a que la forma de les fulles recorda les de les oliveres.

Un nom bonic, per una planta bonica, però que no fa cap referència al perill que amaga. En això, el seu nom en euskera resulta més apropiat. Eriotz-orri, “la fulla de la mort”.

El cas és que la planta conté diversos principis actius que podrien ser útils en medicina natural, però que per la seva toxicitat són massa perillosos per fer-los servir, al menys en pla casolà. Sobretot conté uns compostos anomenats “glicòsids cardíacs” com ara l'oleandrina, que actuen sobre el ritme cardíac fins i tot en dosis molt i molt baixes. Per fer-nos una idea de com les gasten aquests productes podem recordar que un altre compost de la família amb efectes semblants és l'ouabaïna, que a l’Àfrica la feien servir algunes tribus per emmetzinar les fletxes.

De fet, anualment es recullen dades d'un cert nombre de morts per ingesta de fulles o arrels de Baladre. Alguns accidentals i altres en intents de suïcidi. I també hi ha prou casos d’animals com ovelles i fins i tot cavalls. I és que també és prou tòxica pel bestiar.

En el cas dels nens és quan cal anar amb més de compte. Primer perquè en ser més petits, cal menys dosi del verí per intoxicar-los, i segon, perquè els nens tenen el reconegut costum de ficar-s’ho tot a la boca. Ja ho sabeu, però no està de més recordar-ho, que cal insistir perquè aprenguin a no menjar res que no coneguin bé. Serveix de poc dir-ho, perquè sempre van a la seva, que per això són nens, però als adults ens toca vigilar.

Al menys, la planta té el detall de ser extremadament amargant, de manera que el normal és escopir-la de seguida. I, en realitat la seva amargor és tanta que fins i tot arriba a causar el vòmit, cosa que en aquest cas és molt d’agrair.

Però hi ha una altra via d’intoxicació més subtil que cal vigilar. El fum. Sembla que fins i tot el fum d’una foguera feta amb baladres pot ser tòxic. De manera que al tanto amb les barbacoes. Carn cuinada amb foc fet amb branques o fulles de baladre pot resultar perillosa. Hi ha la llegenda que diu que la batalla de Bailén la van guanyar els espanyols perquè alguns paisans van ajudar als francesos a cuinar carn tot afegint branques de baladre a les fogueres. Els soldats acabaren mig intoxicats i la batalla va ser més senzilla. L’altra versió no apunta a les fogueres sinó a les branques amb que punxaven la carn per rostir-la. En tot cas el resultat seria el mateix.

Hi ha qui s’alarma en descobrir la perillositat del baladre. Però tampoc n’hi ha per tant. La planta fa una cosa lògica, ens ofereix la seva bellesa a condició que no l’emprenyem gaire. No és un tracte injust. Simplement cal estar informat i vigilar una mica (sobretot als nens!) i no ha de passar res.

En tot cas, em fa somriure quan algú ressalta les virtuts de les coses “naturals”. I és que mai es pot generalitzar, perquè fins i tot la natura ens ofereix regals enverinats.

**********

Actualització: Em permeto afegir un fantàstic missatge que m'ha enviat en Joan (un company de feina).

A Sant Jaume d’Enveja (Montsià) hi ha el Baladre de Balada (veure fotografia) declarat, per la seva edat i tamany, monumental per la Generalitat de Catalunya. És l’únic Nerium oleander monumental de Catalunya. El més curiós però és que està ubicat en una placeta al costat d’un en gronxador i un tobogan. Imagino que els nens d’aquest municipi el veuen com un amic. D’aldra banda, aquest venerable baladre té prou seny com per no enverinar mai a cap nen. Potser que tingui més seny que els que han fet el parc infantil al seu voltant.