Dones a l'espai

Si tot va bé, avui passarà un fet excepcional. I si tot va bé, hauria de deixar de ser excepcional d’una vegada. El cas és que avui està previst el llançament del transbordador espacial “Discovery”, en direcció cap a l'estació espacial Internacional, la ISS. I per primera vegada en 50 anys d’exploració de l’espai, hi haurà dues dones comandant dues missions espacials simultàniament!

Ara mateix, allà dalt a la ISS hi ha una tripulació sota les ordres de Peggy Whitson, que és la primera dona que hi ha hagut a càrrec de la ISS. Hi va arribar a fa poc i està previst que s’hi quedi uns sis mesos.

I ara s’enlairarà la missió del transbordador STS-120, que estarà capitanejada per Pamela Melroy. Per ella serà la tercera missió a l’espai, però les anteriors anava de co-pilot. Aquesta serà la primera en la que ocupi el lloc de “jefa”.

El cas és que aquesta dada hauria de ser una anècdota, ja que ja fa temps que va deixar de ser notícia el que les dones també surtin a l’espai. Als primers temps era més complicat. La feina d’astronauta era una activitat arriscada i físicament molt dura. Aquests eren els motius oficials, però el cas és que la societat ni es plantejava el que poguessin ser dones les qui sortissin a l’espai. De fet, quan els soviètics van enviar la primera dona cosmonauta, la Valentina Tereshkova, es deia que era més per un afany de propaganda que no pas com a mostra de normalitat. Un rumor que ella sempre ha negat amb contundència.

Sigui com sigui, ara les coses ja han canviat i homes i dones s’arrisquen per igual a l’espai, pateixen els mateixos inconvenients, ocupen els mateixos llocs i, en cas d’accidents com el Challenger o el Columbia, hi moren de la mateixa manera.

Per descomptat que cal reunir tota la informació possible sobre com afecta la manca de gravetat a l’organisme femení. Ara ja tenim moltes dades sobre que passa amb els homes, alguns d’ells han fet estades extraordinàriament llargues a l’espai, sobretot a l’antiga estació soviètica "Mir". Però i les dones? Una va estar sis mesos a la ISS, però això és poc temps i cal un nombre més elevat de dones per conèixer amb exactitud com els afecta.

És important, perquè si a la llarga es tracta de realment conquerir l’espai i colonitzar altres mons, això hauran de fer-ho homes i dones plegats. I després de tot, actualment, la pura i simple força o resistència ja no és un motiu determinant a l'hora de seleccionar un astronauta

El més divertit és que alguns estudis suggereixen que les dones s'adapten millor a les condicions de l'espai que no pas els homes. per exemple, el tenir uns menors nivells d'adrenalina i més elevats d’estrògens reduirien algunes afeccions cardíaques que van presentar tripulacions com la de l’Apol·lo 15 quan van anar a la Lluna.

Hi ha altres motius, però un de curiós és el fet que les dones tenen la regla, cosa que, inesperadament, pot representar un avantatge. A l’espai sempre té lloc una pèrdua de massa muscular i això fa que, entre moltes altres, es perdin proteïnes necessàries per unir el ferro. El ferro és imprescindible, però no pot estar en forma lliure dins el cos sinó que ha d’anar unit a proteïnes transportadores. Els astronautes tenien problemes d’excés de ferro lliure justament per falta d’aquestes proteïnes. Doncs el cas és que tenir la regla resulta ser per les dones astronautes un bon sistema per eliminar l’excés de ferro lliure de l’organisme i evitar aquesta toxicitat.

La conclusió d’aquests i altres estudis és que l’ideal per missions molt llargues seria una tripulació de dones i de menys de 30 anys.

De vegades es parla de qui serà el primer home a trepitjar Mart. Però estaria bé que el primer home... fos una dona! Resultarà molt interessant veure que passa si al final s’arriba a la conclusió que l’avantguarda de l’exploració a Mart l’han de liderar dones en lloc d’homes. Seria tota una lliçó per a molts.

I segur que encara n’hi ha que s’ho prendrien molt malament.