Mama! caca!

Hi ha coses que rarament es comenten. Temes considerats desagradables o de mal gust, que serveixen per fer acudits però que en converses normals és millor evitar. I un clàssic és la diarrea. Tampoc és estrany, perquè un bon atac de diarrea resulta ben desagradable i fins i tot fastigós. Menjar ens encanta, però eliminar les restes d’allò que hem menjat ja és una altra història malgrat que, des d’un punt de vista fisiològic tot forma part del mateix procés.

Això únicament canvia quan es tracta de bebès. Aleshores comentar com són les cacones de la criatura, la textura, el color o la freqüència, passa a ser un clàssic entre els comentaris que envolten al nadó. S’ha de reconèixer que també ajuda als pares psicològicament, perquè durant uns mesos es passaran el dia recollint, netejant i empaquetant caques de tota mena, color, mida, consistència i, en algunes ocasions, increïblement pudents.

Però fins i tot les caques dels adults poden originar preguntes interessants. Per quin motiu tenen el color marronós que les caracteritza? I perquè de vegades canvia aquest color? I la textura de que depèn? No tot és degut únicament al tipus de menjar, encara que naturalment si que hi té ha veure, i qualsevol que s’hagi cruspit un arròs negre ho pot saber. (Ah, i fins i tot les caques estan classificades. Aquí teniu la classificació de Bristol, de la més resseca fins la diarrea líquida)

El que passa és que en la composició de la femta hi ha més coses que les restes de menjar. També hi ha una bona quantitat de moc, ja que l’interior del budell té una capa de mocs, diferents del nas, però mocs després de tot, que ajuden a que la matèria circuli amb més facilitat. També hi ha restes de cèl·lules de la paret del budell, que són algunes de les que tenen més desgast de tot el cos. I també tenim una certa quantitat de colesterol i sals biliars, que són els que li donen el color característic.

A més a més hi ha moltíssims bacteris. Un terç (!) del pes de la femta són els microbis que formen la flora intestinal, aquella que hem de cuidar menjant tota mena de iogurts, però que realment és molt útil per ajudar a acabar de digerir el menjar. Hi ha aliments que no podem pair nosaltres mateixos, però que els bacteris intestinals si que poden absorbir, i en aquest procés, alliberen restes que nosaltres si que podem aprofitar. Per cert, bona part de la pudor la causen els bacteris, que alliberen sulfhídric i altres composts orgànics "olorosos".

I a la part final del tub digestiu té lloc un procés vital que és la recaptació d’aigua. El menjar s’ha barrejat amb l’aigua que hem begut, s’ha desfet amb el suc gàstric, desprès amb el suc pancreàtic i tot plegat fa que al principi circuli com una papilla. Però l’aigua és un bé molt preuat en la natura. Cal aprofitar i reciclar, i això és el que fa el budell gruixut. Allà es reabsorbeix bona part del líquid que contenen les restes de menjar, de manera que per la sortida es perdi la mínima quantitat d’aigua possible.

Per això, si el menjar fa el camí molt lentament, es reabsorbeix massa aigua i la femta queda resseca: un cas de restrenyiment molt típic en les societats occidentals. Per contra, quan la velocitat de pas és massa alta, l’aigua no es reabsorbeix i tenim un cas de diarrea.

Però la diarrea no passa perquè si. Normalment la causa és una infecció al budell. Si el cos detecta la presència de microorganismes patògens el que fa és estimular la velocitat de pas per tal de fer fora als invasors com més aviat millor. I a més, per diluir les toxines que puguin generar, s’atura la recaptació d’aigua. De fet, en casos greus fins i tot té lloc un trànsit d’aigua invers. L’aigua passa de l’interior del cos cap a la llum del budell. Així el contingut del budell augmenta, i això és un estímul per provocar els moviments que fa per tal d’anar empenyent el contingut cap enfora. Tot plegat un sistema per buidar les canonades i fer “neteja”.

Ara bé, aquest mecanisme pot arribar a ser un perill per la salut. Quan ens diuen que algú té diarrea acostumem a fer un somriure de circumstàncies i poc més. Però cal vigilar, perquè pot acabar sent un problema greu. Fa poc, en un viatge, un dels companys va tenir un cas de “diarrea del viatger”. La diarrea que acostuma a aparèixer quan es fa viatges a indrets amb menjars diferents dels que estem acostumats o amb condicions sanitàries menys estrictes. Però el que inicialment era tan sols una molèstia, va acabar en un cas greu de deshidratació. Desorientació, pèrdua de coneixement, convulsions..., i un esglai que costarà oblidar. Al final tot es va arreglar administrant sèrum fisiològic intravenós i antibiòtics, però la propera vegada que tingueu o topeu amb algú que tingui diarrea, poca broma! Sobretot rehidratar-se tant com siui possible, és a dir, beure molta aigua. I molt especialment en el cas dels nens!!