Aroma de testicles

Al segle VI, un mariner d’Alexandria anomenat Cosmes Indicòpleustes va fer diversos viatges que el van portar fins l’Índia i Sri Lanka. En tornar va fer-se monjo i va escriure un llibre que va titular Topografia Cristiana on explicava i dibuixava fets i dades dels seus viatges. Molts van considerar que el que explicava eren bestieses, però ara és una bona font d’informació sobre l’Índia del segle VI.

I un altre mèrit d’en Cosmes Indicòpleustes és que va ser el primer que va portar fins Europa noticies de l’existència de la substància que ara anomenem mesc. Poc després, àrabs i bizantins van començar a fer-lo servir com afrodisíac, però sobretot com element essencial en l’elaboració dels perfums.

La paraula mesc deriva del mot persa mušk, que alhora deriva del sànscrit muskáh (testicle). Els àrabs en van dir al-mišk, que va donar lloc a la paraula castellana almizcle.

El mesc és una substància secretada dins els testicles pels fol·licles prepucials del cérvol mesquer (Moschus moschiferus). Li serveix com a feromona per atreure les femelles i ha resultat ser una de les substàncies que fan una olor més particular. Les glàndules mesqueres s’assecaven i es tractaven per obtenir el mesc en gra amb el que, posteriorment es preparaven solucions alcohòliques. A partir d’allà i convenientment diluït s’obtenia una substància que generava un perfum agradable, complex, difícil de descriure i que actualment forma part de gairebé tots els perfums.

La gràcia és que, a més de contribuir amb la seva aroma particular a la mescla final del perfum, el mesc fa de fixador, evitant que els altres compostos s’evaporin i desapareguin massa de pressa. Això marca la diferència entre un perfum que desapareix en menys d’una hora, o un que aguanta quasi tot el dia.

Aviat es va fer imprescindible per fabricar perfums. Malgrat que el mesc fa molta olor, i concentrat no és gens agradable, quan està molt i molt diluït pot passar gairebé desapercebut en la composició final, però fa que la resta d’aromes es notin més i durant més temps.

Això va ser una mala notícia pels cérvols mesquers asiàtics. Penseu que el mesc valia el doble del seu pes en or. Durant molt temps es van caçar intensament bàsicament per tallar-los els testicles i comercialitzar-los al mercat dels perfums. Per sort es va trobar altres animals com a fonts de mesc, la rata mesquera, l’ànec mesquer, el bou mesquer i fins i tot alguns caimans americans. Òbviament ara la caça d’aquests animals està controlada per evitar-ne l’extinció.

De totes maneres, la propera vegada que us poseu perfum no penseu que esteu abocant sobre la pell extracte de testicle de cérvol, perquè des de l’any 1888 ja es pot sintetitzar químicament i avui en dia la majoria de perfums fan servir el mesc sintètic.

Però això ha portat una altra curiositat. Hi ha varis compostos químics que tenen l’aroma del mesc. Això és perquè hi ha una part de la molècula important per detectar-ne l’olor, però altres parts poden ser diferents. Per això hi ha nitro-mescs, mescs policíclics i mescs macrocíclics.

Aquests darrers són els interessants. Resulta que aproximadament la meitat de la població mundial és anòsmica pel mesc macrocíclic. És a dir, que no poden detectar-ne l’olor. Se suposa que això és degut a la gran mida de la molècula. Alguns tenen receptors on el gran mesc macrocíclic pot entrar i activar la cèl·lula sensorial del nas, mentre que en altres persones el receptor deu ser una mica diferent i el mesc macrocíclic no hi pot entrar.

Però això pot passar en altres substàncies. I si més no, pot ser que tinguem diferent nombre de sensors per algunes aromes, de manera que cada perfum deu ser detectat d’una manera subtilment diferent per cada persona. I això no s’aplica únicament als perfums. Segurament el món on vivim fa una olor diferent per cada un de nosaltres!