Els coralls i la lluna plena

El poder de la lluna plena sobre l’estat anímic és ben conegut. Una nit serena, amb la lluna plena, amb bona companyia... No s’imagina una escena romàntica que no sigui a la llum de la lluna. I sembla que aquest sentiment no és nou. De fet es va començar a experimentar fa uns, diguem, cinc-cents milions d’anys!

Fa molts anys es va observar que moltes espècies de coralls presenten una fresa anual. (Incís. Pensava que es deia diferent, però la paraula és correcta: Fresa: Època que s'esdevé la posta dels peixos i dels amfibis. En castellà “Freza”). El cas és que durant tres o quatre dies alliberen milions de larves per assegurar una nova generació de coralls. I això ho fan tots sincronitzats al llarg de la Gran Barrera de Corall australiana. La gràcia és que això passa poques nits després d’una lluna plena de finals de primavera. I la pregunta era evident: Com saben els coralls que aquella determinada nit hi va haver lluna plena?

En realitat, fins i tot organismes molt senzills, com les meduses, disposen d’òrgans sensibles a la llum. Grups de cèl·lules, anomenats ocels o taques oculars, que distingeixen entre llum i foscor. No formen imatges, però permeten que l’animal discrimini entre el dia i la nit i potser també entre la superfície il·luminada i el fons fosc.

Però els coralls no tenen aquesta mena d’adaptacions i per saber si hi ha lluna plena cal un mecanisme una mica més sofisticat que simplement distingir llum i foscor. Però fa uns mesos, uns investigadors van esbrinar com s’ho fan.

El cas és que els coralls (el treball el van fer amb un anomenat Acropora millepora) no tenen cap orgànul especial per captar la llum, però si que tenen unes proteïnes fotosensibles anomenades criptocroms. Això són simplement unes proteïnes que aprofiten l’energia de la llum per canviar la seva estructura i començar a fer una funció que a les fosques no feien.

Els investigadors van trobar, escampades per les cèl·lules de la superfície del corall, dues proteïnes d’aquestes que, a més, reaccionen únicament a la llum blava. Això no és sorprenent ja que la llum, dins el mar agafa tonalitat blava de seguida. La resta de colors es perden passats pocs metres.

La gràcia és que una d’aquestes proteïnes (anomenada Cry1) es fabrica molt durant el dia, però gens durant la nit. L’altre (Cry2) també es fa durant el dia, però per la nit pot seguir-se fent tan sols si hi ha prou llum. De manera que la primera indica si és de dia o de nit, mentre que la segona informa de si és una nit il·luminada (lluna plena) o fosca (lluna nova).

D’aquesta manera quan l’activitat de Cry2 per la nit comença a ser menor que la nit anterior, els coralls “saben” que la lluna plena acaba de passar, i si és a finals de primavera vol dir que “aquesta nit, toca!”.

És fàcil imaginar l’avantatge evolutiu. Unes poques larves alliberades per algun corall seran devorades amb molta probabilitat. Però si tots els coralls alliberen de cop, per gran que sigui el banquet dels seus depredadors, moltes larves aconseguiran escapar i garantir la nova generació.

El més interessant és que aquestes dues proteïnes també les tenen altres animals. De fet, les presenten fins i tot els mamífers i els insectes. Si, nosaltres també les tenim a cèl·lules de la retina. A més, també hi ha proteïnes emparentades en les plantes i els bacteris. En tots els casos amb funcions relacionades amb els ritmes biològics.

Ara es pensa que aquest era un sistema existent en organismes molt primitius per assegurar-se que la reproducció, la divisió de les cèl·lules, es fes durant la nit i no durant el dia, quan la radiació ultraviolada del Sol podia danyar l’ADN. Després, a mida que els organismes anaven evolucionant i diversificant-se, van anar mantenint el sistema, adaptant-lo a les característiques de cada espècie.

Qui ho sap! Potser el romanticisme que ens desencadena la lluna plena és la resposta ancestral a l’activitat d’un equivalent de la proteïna Cry2 en algunes de les nostres cèl·lules!