Jo hi vaig ser allà.

La majoria de nosaltres, quan mirem enrera per fer repàs de les coses que ens ha tocat viure, trobem uns quants fets que van ser importants no únicament per nosaltres sinó a nivell històric. És l’origen d’una frase que quan es deixa anar confereix una certa autoritat a qui la pronuncia: “Jo hi vaig ser allà”.

Això és un fet comú de totes les generacions, encara que cada persona seleccioni a la seva manera el que és un fet històric i com el va afectar. Molta gent recorda amb emoció la manifestació de l’estatut de l’any 1977. A altres sel’s il·lumina la cara en parlar de la final de la copa d’Europa de Wembley. També serveix un concert únic, uns Jocs Olímpics o la caiguda del mur de Berlín. Cal dir que de vegades són fets luctuosos en que el “jo hi vaig ser allà” es diu amb tristor i no se’n vol parlar. Això ho sabem els que vam tenir avis que van viure la guerra civil. Però en general la frase es guarda per fets que recordem amb particular afecte.

Doncs mentre em mirava unes tables d’un article sobre el canvi climàtic m’he adonat que aviat podré dir aquesta frase i que tindrà un regust agredolç. De cop m’he adonat que la propera generació no sabrà el que és una gelera als Pirineus. No podran veure aquelles magnífiques llenques de gel regalimant per l’Aneto, el Mont Perdut o els Biciberris. No sabran el que se sent en acostar-se a una esquerda ni com de complicat pot ser saltar una rimaia. I tampoc podran sentir-se aclaparats pel soroll tronador de la caiguda dels seracs.

Aviat arribarà un dia en que la generació que ara està naixent seguirà tenint a l’abast unes muntanyes bellíssimes, a la mida justa per enfrontar-s’hi sense passar els límits ni haver de tenir un físic extraordinari, però que estaran marcades pel color gris de la pedra en lloc de les clapes blanques del gel. I aleshores, quan mirin les fotos de com havien sigut aquelles geleres, els podré dir que “jo hi vaig ser allà”.

Però això no es podrà aturar. Al 1982 hi havia 608 hectàrees de gelera en total. L’any 2001 en quedaven únicament 290. I en número de geleres hem passat de 36 a 19. I és que les geleres pirinenques són com una espècie en extinció.

Aquí cal vigilar. No tot és culpa de l’escalfament global. Les geleres del Pirineu estan retrocedint des del final del que es coneix com la “Petita Edat de Gel”. Un període particularment fred que va començar al segle XV i va durar fins mitjans del segle XVIII. Per fer-nos una idea de com era el clima aleshores n’hi ha prou de dir que l’Ebre va arribar a gelar-se en unes quantes ocasions. I al 1788 va estar congelat durant 15 dies.

Si l’Ebre es gelava, podem imaginar com estarien les geleres al Pirineu.

Allò ja va passar, tot i que la baixada mitjana a l’hemisferi nord va ser únicament d’un grau centígrad, i des del segle XIX la temperatura global té tendència a pujar. Per tant, si no hi hagués canvis, la desaparició de les geleres hauria de ser un fenomen natural. El que passa és que hauríem pogut gaudir-ne durant uns quants segles més sinó fos per l’activitat humana que ha desencadenat la gran acceleració en l’escalfament global.

Poca cosa podem fer-hi. Geleres petites i a relativament poca altura com les dels Pirineus han de ser les primeres a desaparèixer. Després vindran, ja estan fent-ho, les dels Alps i la resta.

L’únic que puc fer és aprofitar que encara en queden algunes restes i portar les meves filles perquè les pugin veure, trepitjar, sentir, ara que encara hi ha temps. Així almenys algun dia també podran dir que “elles hi van ser” a una gelera del Pirineu.